Linyola: correré com un cargol?

En el moment de començar aquesta entrada falten menys de 48 hores perquè de nou em calci les sabatilles per participar en una altra cursa, després del període de tres setmanes de descans que em vaig autoimposar. Encetarem el mes d'octubre amb una cursa d'aquelles que més m'agraden, aquest diumenge a Linyola, poble que es troba molt a prop de Mollerussa, a la comarca del Pla d'Urgell, i que de ben segur és només conegut per ser la vila natal d'un exfutbolista del Barça i de nom una mica complicat de pronunciar, en Bojan Krkic (ara a la Roma). Bé, si més no a mi no em sona de res que no sigui per aquest fet; i ja sabeu del meu més que demostrat odi vers aquest esport tan estúpid. Però tornem al tema que ens ocupa. A les 10:00h del matí és previst que s'iniciï la 3ª cursa de Linyola, ara anomenada del Cargol però que si no estic mal informat no se'n deia d'aquesta manera a les anteriors edicions sinó que tenia l'adjectiu de "solidària" perquè crec que col.laborava amb el centre d'iniciatives solidàries Àngel Olaran (enllaç). Però l'any passat ja no es va celebrar, tot i que en desconec els motius, i ara veig que l'han batejada amb un nom crec que més adient per aquestes contrades.

La cursa segueix un recorregut circular en direcció oest, hi predominen els camins entre camps de conreu (ja ho té això aquesta comarca en què imagino que deu ser difícil trobar un arbre que no sigui fruiter) i tot i que la web diu que no presenta gaire dificultat, si feu una ullada al seu perfil (enllaç) tampoc és del tot plana sinó que més aviat sembla farcida de petits tobogans. Per tant, no sé si aquesta ha estat la millor opció per reprendre les curses. Però de ben segur que n'hauré fet d'altres que tot i ser planes, hauran estat més dures que aquesta. D'altra banda, estic segur que tractant-se d'una cursa per Lleida l'ambient familiar estarà més que assegurat, alhora que una bona organització i un excel.lent tracte al corredor. I per assegurar això suposo que no s'ha volgut estirar més el braç que la màniga i s'han tancat les inscripcions en la data fixada (avui mateix), amb poc més de 200 i no acceptant-ne de més al mateix dia. I si voleu saber la meva opinió crec que això és un encert per evitar sorpreses de darrera hora. De fet, les dues anteriors edicions (2008 i 2009) tampoc van aplegar molts corredors, en concret 185 i 259, respectivament.

I si us demaneu que podré fer jo a Linyola, doncs confesso que no en tinc ni idea. Confio que aquestes dies de descans i alhora de diversificació de la meva activitat física (treball al gimàs amb peses i abdominals, estiraments, cinta i algunes sortides a fora però de no gaire volada) m'hagin fet més bé que mal. No sé amb quines sensacions em presentaré el diumenge però per poc bé que em surti, ja em donaré per satisfet. Al cap i a la fi em prendré aquesta cursa com un test abans de la següent, que serà dues setmanes més tard a Mollerussa, per la seva mitja marató. I surti com surti la de Linyola, després farem honor al nom de la seva cursa i anirem a un conegut restaurant de la zona a crospir-nos una bona ració de cargols a la llauna. Mmmm!!!

Octubre: potser tres curses?

Després de dos caps de setmana sense cap cursa -allò que vaig dir del reset- aquest proper toca de nou posar-se les piles i encetarem el mes d'octubre, el qual es presenta molt interessant pel que fa a les opcions de fer una bona tria. És més, com aquest mes té cinc caps de setmana, m'estic rumaint si participar en una tercera cursa, enlloc de les dues habituals, tot i que hores d'ara no n'estic gaire convençut i dependrà de com em trobi després de les dues primeres que hagi fet que, ja dic a l'avançada, estan més que decidides. Així, després d'aquest breu període de "sequera", aquí us ofereixo el llistat de les curses que faré i/o que més m'han cridat l'atenció, tot i que com la lògica s'ha d'imposar, algunes no entren en els meus plans, bé sigui per coincidència en dates, bé perquè mantinc el meu objectiu de no córrer cada cap de setmana per no "cremar-me" abans d'hora. Com és habitual en aquest tipus d'entrades, us presento les curses presento en tres categories:

• Curses que faré: el diumenge 2 ens anem a Linyola fer la 3ª edició de la seva Cursa del Cargol (10 km.). Es tracta d'una cursa que ja la tenia controlada de fa dos anys i que el passat no es va fer (en desconec el motiu). Respon molt bé al meu tipus de cursa preferit, en un entorn rural, sense gaire gentada, més o menys barata (10€ amb xip) i d'un perfil bastant suau (a priori). Després, per al diumenge 16 ja estic inscrit a la 24ª Mitja Marató de Mollerussa; ja la vaig fer l'any passat i confesso que li tinc ganes perquè em voldria treure l'espina clavada doncs no em va sortir una cursa gens bona (qüestió d'una lesió). És barata (14€ amb xip), bastant planera i això sí, absteniu-vos d'anar-hi si no voleu córrer per asfalt ja que aquest ferm hi és present en tot el recorregut.

• Curses que em rumiaré: n'incloc una per al darrer cap de setmana, la del Pont de Vilomara i Rocafort. És de 10 km. i confesso que tot i la seva relativa joventut i que ha pujat com l'escuma als darrers anys, no m'acaba de fer gaire el pes. No em feu dir el motiu perquè no sabria què dir-vos. Potser ja d'entrada -quan vaig començar a fer curses- no em va atreure i potser ja va sent hora que m'hi deixi caure. No és de les barates (12€) però crec que si se segueix la tendència d'altres edicions, s'acabarà per omplir.
  
  
• Curses que no faré: incloc la Cursa de la Penya Blaugrana de Santpedor (10 km.). És molt a prop de casa però ja la vaig córrer fa dos anys i no em va acabar de convéncer. A més, tampoc és de les curses barates (12€) i, sobretot, l'endemà correré a Linyola. Per al diumenge 9 hi ha la Cursa del Torró d'Agramunt que ja he feta dos cops i per tant, enguany no tocarà, tot i que no s'ha de descartar acostar-m'hi perquè es fa també la Fira del Torró. I per al diumenge 23 hi hauria la Cursa urbana de Manresa (10 km.) que és coneguda per ser molt ràpida (l'any passat en José Ríos va fer rècord baixant dels 30'). Tampoc és de els barates (12€) i havent-la fet dos cops, no em ve de gust córrer per uns carrers que ja tinc més que trepitjats.

Curses i solidaritat

Ja fa un temps que tenia intenció de publicar una entrada com aquesta, a mode de reflexió sobre una qüestió que potser en si mateixa no té gaire importància però que espero trobar-li una certa relació amb alguna altra que he fet, i que té a veure amb el tema dels preus, alhora que potser no es veurà exempta d'una certa polèmica. A veure si me'n surto. En la recerca de curses on participar i llegir els reglaments d'algunes, d'un temps ençà que m'estic fixant en un "detall" que abans no m'havia cridat l'atenció i ara cada cop més, tot i reconèixer que tampoc em treu la son, per ser sincers. Doncs bé, resulta que algunes curses -i tinc la impressió que cada cop són més- destinen una part de la inscripció que hem de pagar els corredors a determinats projectes solidaris. Vagi per endavant que no em sembla aquesta una iniciativa gens dolenta, oimés amb els temps actuals en què molta gent les passa molt magres per arribar, ja no dic a finals sinó a mitjans de mes (ara em ve al cap una d'aquelles frases que es va posar de moda amb el moviment del 15M que deia "em sobra mes per arribar a final de sou"). Dit això, la pregunta que plantejo és aquesta: per què hem de ser solidaris, també, a les curses?

Sóc plenament conscient que feta amb aquests termes, la pregunta pot semblar provocativa i "insolidària". Però mentre la primera impressió és intencionada (sempre és bo generar un cert debat), la segona és falsa, doncs res més lluny de la realitat. No sóc ningú per anar pregonant als quatre vents les meves virtuds en aquest sentit però ja que surt el tema, veureu que a l'esquerra d'aquest bloc apareixen els logotips d'unes quantes entitats de les quals en sóc soci (és a dir, cada mes pago els rebuts corresponents i sense rebre res a canvi), a més de fer d'altres donatius puntuals en certs moments de l'any (p. ex. la marató de TV3). Per tant, m'agradaria que ningú em titllés d'insolidari perquè en la mesura de les meves possibilitats, crec que no ho sóc. I si de cas, qui ho faci que es miri el seu melic i potser s'enduria alguna sorpresa.

Com deia abans, el plantejament de la pregunta pretén trobar una relació amb una entrada que vaig fer no fa gaire, sobre el recorrent tema dels preus de les curses. Més d'una vegada he dit que aprofitant la tirada de les curses populars als darrers anys, tinc la impressió que els organitzadors d'algunes fixen uns preus a l'alça, sense que després això suposi una millora de la qualitat del que ofereixen, tant durant com després de la cursa. I això en un moment com l'actual de greu crisi econòmica per a molta gent, em semblaria un fet, com a mínim, poc solidari. Alhora, també s'han proposat opcions per abaratir-les (p. ex. supresió de la típica samarreta de regal i altres serveis i/o accessoris que no són del tot imprescindibles perquè se celebri la cursa). Doncs en aquesta línia, aleshores per què no suprimir aquesta partida solidària quan hi sigui present? És més, per què una part de la meva inscripció s'ha destinar a un projecte d'ajuda que no conec o que potser no m'interessa? És com si en certa manera per fer una cursa m'obliguesin a ser solidari i a sobre, m'hagin de dir en quina mesura (amb quina quantitat de diners) i envers qui o què (a on han d'anar a parar). Ara em ve al cap el típic discurs anticatalà que de tant en tant apareix, quan se'ns acusa de no ser solidaris amb la resta de veïns espanyols ... però això ja és una altra història.

Si voleu la meva més sincera opinió, jo no trobo gaire lògic (no sé si dir just) que els corredors haguem de ser solidaris en aquests casos, quan estic segur que molts ja ho som en les nostres vides privades. I si l'organització d'una cursa vol ser solidària, doncs em semblaria perfecte sempre i quan no ho carregués en el preu de la inscripció, que no fa més que encarir-la. Al cap i a la fi estic convençut que si es donés l'opció de triar -sense haver de passar per l'adreçador- bona part de la gent que s'inscriguís no tindria cap inconvenient en pagar una mica més en virtud d'aquesta solidaritat. I fins i tot jo mateix, no em malinterpreteu. Del que em queixo, més aviat, és que no se'ns doni aquest possibilitat d'escollir, de la mateixa manera que també hauríem de poder-ho fer en altres aspectes (p. ex. si volem o no l'obsequi de la samarreta). En aquest sentit, aquest cap de setmana es fa la cursa de Vallhonesta (a Sant Vicenç de Castellet) i el preu de la inscripció variava de 5 a 7€ segons, si es vol una assegurança d'un dia. Doncs per què no fer el mateix amb altres conceptes? Per exemple, a finals d'octubre hi ha la cursa del Pont de Vilomara i Rocafort (també molt a prop de Manresa), a la qual 2€ de la inscripció van a parar a un projecte del Camerún que, sincerament, a mi ni em va ni em ve, no em fa ni fred ni calor. I no per això he de deixar de ser solidari, doncs no crec que ho haguem (ni podem) ser-ho amb tothom.

És clar que com ningú m'obliga a participar en una cursa o en una altra hi ha una manera molt fàcil de no trobar-me en aquesta situació: no inscriure-m'hi. De totes formes, això no ha de ser un gran obstacle perquè acabi fent alguna d'aquestes curses parcialment solidàries si veig que el preu no s'enfila gaire més i que té altres factors favorables. Així, i ja que he citat aquesta darrera cursa, potser l'acabaré fent perquè sembla que l'obsequi bé s'ho valgui. Tant per tant que a canvi de la meva solidaritat no buscada, me'n porti alguna cosa de profit.

Una nova cursa: ¡más madera!

Doncs sí, permeteu-me aquesta breu entrada per donar la benvinguda a una nova cursa que en breu traurà el nas en aquest "mercat" cada vegada més competitiu de les curses populars. I és que a través del meu bloc m'ha arribat un missatge en què se me n'informa i em conviden a participar-hi. Es veu que no em deuen conèixer bé!! Es tracta de l'anomenada Cursa del Sot, una altra cursa de muntanya que es farà a la vila de Monistrol de Calders (Bages), el proper dissabte 1 d'octubre, a les 5 de la tarda. Com ja s'ha dit altres vegades, és bo que l'oferta augmenti perquè els corredors tinguin més opcions de triar pel que fa al lloc, distància, perfil, tipus d'itinerari, etc. Per tant, en primer lloc la meva més sincera felicitació als organitzadors de la cursa (el GEMC o Grup Excursionista de Monistrol de Calders) i els millors desitjos que aquesta primera edició sigui molt reeixida.

Segon, qui conegui una mica aquesta zona (al Moianès) ja deduirà que no es tracta d'una cursa còmoda pel que fa al seu perfil i de fet, no s'enganya ningú quan s'especifica que és de muntanya. La distància a recórrer és d'uns 10,75 km. (això si després no tiren més llarg, com va ser el cas de la recent cursa de Calders) i un desnivell acumulat de gairebé 800 m. Segons s'indica al Web una bona part del recorregut passa per senders, alguns d'oberts especialment per a la cursa, i els corredors que s'hi aventurin gaudiran -si és que tenen el cap per això- de molt bones vistes i un entorn paisatgístic de gran interès (p. ex. la bassa de Rubió, el gorg de Saladich -foto- i la riera de Sant Joan). En aquest enllaç teniu una magnífica galeria fotogràfica de la vila i sabreu de què estic parlant. I sembla ser que la cirereta del pastís serà la pujada al pla de Trullàs, que ja avisen que només els més forts podran fer corrent! De fet, suposo que per això l'han batejada amb aquest nom, ja que per al qui no ho sàpiga, un "sot" és una vall petita i fonda i per tant, tot el que es baixa primer, després s'acaba pujant. La cursa és un circuit al voltant de la riera de Sant Joan.

Així doncs, amb tot això ja podeu donar per fet que pel fa a l'autor d'aquest modest bloc no farà acte de presència. Si ja va acabar una mica baldat de la cursa de Calders (i amb un desnivell que no arribava ni a la meitat d'aquest altre) no espereu de mi una gesta que està fora de les meves possibilitats. Entre aquesta i la de la Vall d'en Bas diguem ja he complert amb el "cupo" pel que fa a aquesta mena de curses. De totes formes, qui s'ho rumiï ha de saber que no hi haurà molta gent (el límit està fixat en 120 corredors) i que la inscripció val 10€ (un preu raonable). A canvi, tindrà assegurats el suor i les llàgrimes (esperem que la sang no), un bon paisatge, un piscolabis a l'arribada i una samarreta de regal.

Tot plegat, si accediu a l'enllaç de la cursa trobareu les dades necessàries per fer efectiva la inscripció però no badeu que l'anticipada acaba el diumenge 25 de setembre, tot i que també és possible la inscripció el mateix dia de la cursa en el cas que sobrin dorsals. Per cert, algú hauria de dir al redactor de l'entrada al bloc que "haviatuallament" s'escriu sense "h".

Un modest llibre per un modest corredor

En dues entrades del bloc he tractat molt breument el tema de la literatura que sobre el món de les curses populars i del running hi havia disponible al mercat editorial. En aquest primera (març 2010) parlava del llibre que aleshores acabava de publicar el corredor mediàtic (per ser un conegut presentador dels esports a la TV catalana) Arcadi Alibès, aprofitant la celebració de la marató de Barcelona de l'any passat, mentre que en aquesta altra (abril del 2010) feia un repàs d'unes quantes obres, algunes de conegudes i altres que sospito que romanen encara en el més trist dels anonimats. De ben segur que en aquest període de temps n'han sortit unes altres però per manca de temps, i reconec que també d'unes certes ganes, no m'he entretingut a posar-me al dia en aquesta qüestió literària. Ara mateix l'únic de nou que em ve al cap és el llibre d'en Kilian Jornet, "Córrer o morir", i que no mereix cap presentació perquè tothom -sigui corredor o no- de ben segur que coneix les seves gestes o si més no, n'ha sentit a parlar, que ja és molt en un país on el put*** futbol absorbeix gairebé tota l'actualitat esportiva. Per tant, aquí no en parlaré -doncs abans que jo ja ho ha fet molta altra gent- sinó que agafant l'essència del que és aquest bloc, modest i per a molts, anònim, dedicaré unes quantes línies per fer una breu referència a un altre llibre que bé se les mereix.

Resulta que a través d'un dels membres del "Team" fa un temps vaig conèixer un altre corredor popular que es diu Pere Pinós, que si no vaig errat és de Ponts, i amb qui he coincidit ja en més d'una cursa per les comarques de Lleida, la darrera sense anar més lluny a Cervera el primer cap de setmana d'aquest mes. Allà va ser on em va comentar que havia publicat un llibre titulat "Córrer enmig del paradís" i vam parlar també de la possibilitat de fer una presentació a Manresa, aprofitant el fet que tenim amics i coneguts comuns. La cosa encara està per veure i si arriba el moment, ja us n'informaré. Doncs bé, ara ve per mi la part més difícil com és parlar d'un llibre que encara no he llegit; de fet, encara ni el tinc perquè espero comprar-li directament un exemplar a la propera cursa en què coincidim, ja que el marge de benefici per ell és més alt que si el comprés en una llibreria o per Internet a la mateixa editorial. Per tant, em limitaré aquí a reproduir la informació que l'autor m'ha enviat amb algun afegitó de collita pròpia. Diu el següent:

"És un llibre escrit per un corredor, però més que corredor qui escriu és una persona corrent i molt humana, que s'interessa més per la llargada i la intensitat de la vida que no pas per això de córrer; al capdavall aquesta és una activitat que es posa al servei de la vida. El llibre narra la peripècia d'un ésser que pels volts dels quaranta li ve la dèria d'anar a córrer. Hi ha els primers passos, pensaments, entrenaments, tècniques, llargada de les maratons, hi surt també l'ambient de les curses, reflexions entorn de la competició, excuses de lluitar contra el crono propi i no contra els altres, el lament sobre el pas del temps i una lloança gloriosa sobre tot allò tan bonic que ens ofereix el món mentre hi fem transcórrer la vida. Al llibre no trobareu grans proeses, ni demostracions de força i resistència descomunals, ben altrament hi ha la delicadesa de les coses petites, la sensibilitat dels detalls que passen desapersebuts. En definitiva, qui hi estigui disposat copsarà els sentiments i les sensacions".

"El llibre és narrat de manera amena i en un català afable, d'abans de la contaminació lingüística, la prosa vol fer resorgir la llengua de l'època dels nostres pares, és un català entenedor i pensat, un llenguatge que vol arribar i és fidel a un model que s'està perdent. La gent que l'ha llegit diu que l'ha viscut, perquè l'obra és vehiculada per una segona persona que la fa intimista, el seu to gairebé personal convida el lector a participar de les peripècies que s'hi narren i no únicament el fa còmplice, també l'en fa protagonista. Així doncs, llegiu-lo, no hi perdreu res, potser sortireu corrent o potser us tornareu a enamorar".

Ha de quedar clar que aquesta no és la meva opinió doncs com he dit abans no he llegit el llibre. Tan sols pretenc aportar el meu petit i modest granet de sorra en la difusió d'un llibre que crec, honestament, val la pena. Al cap i a la fi, si entre la gent anònima no ens ajudem els uns als altres per treure el nas ... qui ho farà? De moment, en Pere Pinós ha complert el que és encara una de les meves espines clavades, la de publicar un llibre. Ja sabeu què diuen sobre els "deures" que ha de fer una persona en vida abans que traspassi: plantar un arbre, tenir un fill i escriure un llibre. Jo he satisfet els dos primers i em falta el tercer; i si a més a més el meu llibre aconseguís ser un best-seller i amb el temps esdevenir un "clàssic", seria la repera! No ho sé, quan m'hi posi ja us faré saber. És clar que si això passa mai més d'un diria allò de: "Ara ja tothom s'hi atreveix". I no li trauria part de raó. Des d'aquí, doncs, la meva més sincera enhorabona i per cert, sapigueu que el llibre ha estat editat per Pagès Editors, val 16€ per 182 pàgines i en aquest enllaç teniu un petit tast.

Premis Blocs Catalunya: FINALISTA!

Donc sí, l'organització dels Premis Blocs Catalunya va anunciar que aquest passat divendres faria pública la llista dels blocs finalistes del certamen d'enguany i dit i fet. Al migdia vaig assabentar-me que Marathon man és un dels tres finalistes en la categoria de "personals" i dins el grup de blocs esportius. I tot i reconèixer que tenia la intuició que passaria aquest primer tall -ves a saber-ne el motiu- tampoc les tenia totes perque com ja vaig dir en una entrada anterior sobre el tema, han estat 22 els blocs esportius amb què he hagut de competir. Per tant, el primer que he de fer és agrair -i amb molt de gust- tota aquella gent que ha dipositat la confiança i el vot en aquest bloc, i espero no decebre-la en la decisió final que prengui el jurat. Així doncs, MOLTES GRÀCIES a tothom.

Segon, tot i que ja està prou ben explicat en la web de la Stic.cat, us resumeixo quin ha estat el procediment de selecció dels finalistes: per a cada classificació temàtica se n'han triat 3 per a cada categoria d’autor (personal, professional i corporatiu) que corresponen als 3 blocs amb més vots. És a dir, s'han obtingut 3 finalistes d’autoria personal, 3 de professionals i 3 de corporatius per a cada classificació temàtica, i a partir d'aquí el Jurat ha de determinar 3 premis, un per a cada categoria d’autor. D'altra banda, un dels requisits perquè una categoria d’autor per classificació temàtica pugui optar a un guardó és que hi hagués un mínim de blocs per tal d’obtenir-ne un resultat qualitatiu per la qual cosa, aquelles que no han tingut un mínim de 5 blocs participants, dels que extreure’n 3 finalistes, han estat declarades desertes. Així s'entén que a la temàtica d'esports, les categories professional i corporativa hagin quedat desertes i els únics tres finalistes siguin blocs personals.

Tercer, com ja vaig comentar en una altra entrada, de ben segur que en aquesta edició hi ha hagut molts menys vots que a l'anterior atès que el mecanisme de votació ha estat un pèl més complex, però en cap cas gens complicat (recordeu que només calia enregistrar-se al web). De totes formes, i amb l’objectiu de tenir una votació qualitativa, els blocs inscrits en una mateixa classificació temàtica han pogut obtenir només un sol vot per usuari registrat. És per això que en el procés de votacions s’hagin comptat "només" un total de 5.935 vots vàlids quan recordo que l'any passat hi havia blocs que van superar la decena de milers de vots i aquest mateix en va arreplegar de l'ordre d'uns 700. Enguany no sé quants vots he tingut perquè diria que no hi ha manera de comprovar aquesta dada però si tota la gent que ha dit que m'ha votat no m'ha enganyat ni dir-ho per quedar bé, aleshores no em puc queixar.

Ara toca esperar la decisió final del jurat i presentar-nos a la cerimònia d'entrega de premis del dia 1 d'octure a la vila de la Seu d'Urgell. Això sí, tot i que estadísticament suposo que ho tinc millor que l'any passat per fer-me amb el premi (de 10 blocs hem passat a 3) la competència serà forta; mireu els altres dos blocs finalistes i sabreu de què parlo. Com es diu en aquests casos, alea jacta est. Per acabar, us convido a llegir l'entrada que vaig fer fa gairebé un any amb la crònica dels premis del 2010, celebrada a la capital del Maresme. Espero que d'aquí poc tingui un bon pretext per dir allò de ... and the winner is ... Marathon Man.

Marathon man fa un reset

Doncs sí, ja feia uns quants dies que s'ho estava rumiant. Després de tres caps de setmana seguits participant en curses (la Vall d'en Bas, Cervera i el darrer a Calders), algunes de les quals d'una certa exigència pel seu perfil, Marathon man ha pres la decisió de descansar tres setmanes i si la seva previsió no falla, reprendrà les curses a inicis d'octubre. De ben segur que tothom coincidiria a dir que una de les qualitats més valorades de qualsevol persona ha de ser la coherència i per tant, he de procurar no portar la contrària. Més d'un cop s'ha comentat en aquest bloc, sobretot coincidint amb l'inici de la temporada, que el meu objectiu és el de mantenir un cert nivell que no requereixi grans proeses ni massa dedicació temporal, doncs el dia té només 24 hores i la setmana 7 dies; i com ja deveu saber això no dóna per a gaire si s'ha de repartir entre la feina -encara rai que en tinc-, família, entrenaments, gimnàs, etc. I això es tradueix en no voler fer més del que el cos està disposat a aguantar sense que després t'ho recordi en forma de molèsties, lesions vàries, etc.

Per aquest motiu, un altre dels objectius que m'acostumo a plantejar és el de córrer dues curses per mes (comptant una mitjana de quatre caps de setmana) i llevat d'algun cas excepcional, tres com a molt. És més, estic convençut que si cada diumenge fes una cursa, qualsevol dia em trobaria les maletes al replà de l'escala de casa meva. Segur que hi ha molta gent que fa moltes més curses que jo com també n'hi ha que amb prou feines en fa alguna de tant en tant; que cadascú es posi en l'extrem que li pertoqui i faci per ell mateix; pel que és a mi, si quan estava millor de forma no abusava de les curses, no veig perquè ho hauria de fer ara quan, per un motiu o altre, el meu nivell no és ni de bon tros, el mateix. Mentrestant, continuaré amb les meves escasses sortides de poca volada, combinades ara amb sessions de gimnàs. En efecte, això últim és una novetat de fa poques setmanes; i és que després d'uns quants anys corrent per aquests mons de Déu les carns s'havien "afofat" i havia perdut massa muscular. I seguint els consells de diferents revistes i gent que sap més que jo del tema, no està de més mantenir un cert to a base de peses, màquines, abdominals, etc.

Bé, tota aquesta "parrafada" introductòria és per dir quines curses no faré en el que resta de mes i en quina altra em tornaré a posar les piles. Per aquest proper cap de setmana hi ha dues curses interessants, com són la Ruta dels Molins de Calldetenes i la Cursa de l'Esbufegada de Mollerussa. La primera és de 9,5 km., molt barata (3€) maca i pel que vaig veure l'any passat, no gaire dura (però tampoc ha de ser un passeig); de la segona no en sé res més que és plana i també bastant barata (8€). Aquesta se'm va "escapar" quan vaig fer la previsió de curses per aquest mes però crec que tard o d'hora caurà al sarró. De totes formes, i pel que tinc previst, ja tindrem més d'una oportunitat de visitar aquestes contrades a l'octubre. I per al diumenge 25 hi ha dues bones opcions que ja coneixem i que descarto, tant pel que deia abans de la necessitat de descansar com també pel fet que es tracta de curses de muntanya i de moment, ja he fet "cupo" en aquesta disciplina: són la Cursa de Vallhonesta (Sant Vicenç de Castellet) i la Volta pels Volcans d'Olot. La primera ha canviat de data i de preu (ara només 5-7€) i és d'un 13,6 km. mentre que la segona ha augmentat el seu preu d'edicions anteriors (a canvi de córrer amb xip) i segons consta al web, enguany han retallat una mica la distància (fins els 12 km.).

Com veieu les opcions per al que queda de mes són interessants, sempe i quan no busqueu curses amb molta gent (massa) com per exemple, la de la Mercè, que també es fa aquest diumenge (amb una inscripció per a 14.000 persones). Però si sou intel.ligents, descartareu aquesta i triareu Calldetenes o Mollerussa. Pel que fa a mi, és aquest un bon moment per fer un reset i descansar fins l'octubre. I si els plans no canvien ja us avenço que la primera d'octubre serà a Linyola. Per acabar, i ja que les he citades, potser us interessarà llegir aquestes entrades de les curses fetes:

• Cursa dels volcans d'Olot (2009 i 2010).
• Cursa de Calldetenes (2010).
• Cursa de Valhonesta (2009).
  

Cursa de Calders: Marahon man és humà

Aquest proppassat dissabte vam participar jo, el Jordi i el Xavi a la 3ª edició de la cursa de muntanya de Calders, un dels actes de la seva festa major. I com era d'esperar el pronòstic més o menys es va complir pel que fa a la meva actuació, que no va passar de certament discreta, malgrat que sense fregar el llindar de la "trista figura". I és que tot estava en contra perquè això passés: una tarda de dissabte, forta calor, perfil gens adaptat a les meves modestes capacitats i per suposat, un nivell de forma més que millorable, tot i haver-se iniciat ja la temporada. Aquests i algun factor més -que després citaré- es van confabular perquè la meva participació en aquesta cursa fos la que ha estat però tot i això, vaig saber mantenir un cert to com per dir que hagués pogut anar a pitjor.

Anem a pams. Ens presentem tots tres al punt de sortida amb prou antelació com per adonar-nos que tot i no ser una gentada (al final vam ser gairebé noranta corredors, tot i que estaven inscrits de la vora d'un centenar), hi havia un cert nivell. No ho dic per nosaltres i menys per mi, és clar, però crec que és el que tenen aquestes curses de muntanya no gaire conegudes però alhora d'una certa duresa, que una bona part de la gent que hi va et passa la ma per la cara, i palesen també molt clarament que no tenen res a veure amb una cursa de 10 km. més "normal", de les que m'agraden a mi. I si aquesta ja era prou dura amb la informació que havia penjada al seu web, ho seria més després de saber que els poc més de 10 km. inicials s'havien allargat a 11,4 km. Però és que després vindria una altra sorpresa que afegiria encara més duresa. És allò que diuen que si no vols caldo, doncs dues tasses!

Conscient de la meva inferioritat ja em situo a la part final del grup de sortida per no molestar gaire als que, sens dubte, aniran millor que jo. Prenem la sortida ben puntuals (millor, com més aviat comenci el patiment, més aviat acabarà) i els primers qms. són els més fàcils en ser de baixada (em surt una ritme de 4':20"-4':25"), malgrat que algun tram és complicat de fer perquè transcorre per corriols. Arribem al punt més baix de l'itinerari, al Molí del Castell (per sota dels 400 m.), i aquí topem amb la segona sorpresa: la pujada al Castell de Calders (veure crònica prèvia), que no estava indicada al mapa de la cursa. Aquesta part és d'allò més empinada i fins i tot en algun punt hi ha cordes per poder pujar més segur. Per suposat, tothom que veig fa el mateix que jo: posar-se a caminar perquè estic segur que ni la cabra més agosarada podria córrer. Desfem la pujada que hem fet per l'altre cantó del turó i sense gaire més dilació, comencem a pujar un altre cop, primer d'una forma suau i després més accentuada. Ens trobem ara a l'Obaga de Sant Amanç i després de passar pel control d'avituallament (cap el km. 6) la cosa es suavitza de nou (quasi hem arribat a la cota dels 600 m.) però continua pujant, passem de llarg la Quintana de Sant Amanç i la seva capella (veure foto) i arribem a la zona més alta del recorregut (la Quintana de Reixac, cap els 625 m). El que passa és que com estic una mica "tocat" després d'un parell de qms. de forta pujada, fins i tot aquelles més suaus i que en altres curses no em costaria gaire de fer, ara se m'ennueguen.

A partir del qm. 7 ... al.leluia!! el recorregut inicia el segon tram més llarg de descens, tot i que de tant en tant ens trobem alguna que altra petita pujada que no contribueix gens ni mica a sostenir un ritme més viu. Finalment, enfilem els carrers del poble i pensant que el traçat ens faria seguir pel camí més directe fins la plaça de l'Ajuntament -lloc d'arribada- topem amb la cirereta del pastís: se'ns fa baixar en direcció al camp de futbol per després tornar a pujar de nou. Collons!! reconec que se m'escapa més d'un renec. Però ara sí que veig l'arc de l'arribada i tot xino-xano creuo la meta en el lloc 56 d'un total de 84 corredors arribats (uns quants s'han quedat pel camí), i amb un temps discret de poc més 1h:16'. Com veieu, una actuació discreta en una cursa bastant ben organitzada. I després la recompensa: un magnífic i super complet piscolabis que ens fa oblidar la calorada i duresa de la cursa i encara tindria una darrera sorpresa: el meu dorsal (el 34) ha estat agraciat amb un dels premis de la rifa: un saborós fuet del qual ja només en queden engrunes. Val a dir també que en aquesta cursa he descobert una manera perquè altres corredors que estan mica millor que jo no em deixin enrere: conscient de la calor i coneixedor que només hi hauria un avituallament, ha estat el primer cop que he corregut amb un bidó d'aigua i us ben asseguro que quan n'oferia als meus col.legues, aquests no s'allunyaven gaire de mi.

Per acabar, i com ve sent habitual, passo a valorar breument la cursa:

• Aspectes que m'han agradat: és una cursa on crec que l'esperit popular es manté viu, que no aplega molta gent i això facilita molt la logística del corredor: aparcament, recollida del dorsal i de l'obsequi. D'altra banda, el recorregut -duresa a banda- és bastant atractiu i el pas pel castell crec que ha estat un encert, a més d'una sorpresa. I a qui li agradi la varietat de ferm -corriol, pista- té el gaudi garantit però absteniu-vos aquells de vosaltres que tingueu por de fer-vos malbé els turmells. Per cert, tots els qms. del recorregut també estaven indicats (no sé si ben ubicats perquè ja sabeu que jo no corro amb GPS).
  
• Aspectes que haurien de millorar: per un "obsés" per la informació cartogràfica com jo, aquesta hauria de millorar: el perfil publicat no es correspon amb el traçat de l'itinerari i és clar, un no sap a què agafar-se abans de la cursa. També caldria estar amatent a l'actualització d'altra informació publicada al web (p. ex. si la distància de la cursa ha variat doncs no està de més dir-ho). I sobretot, crec que una cursa amb aquesta distància, duresa i època de l'any hauria de tenir 2 avituallaments i no només un (i aquesta ha estat una opinió que vaig sentir de més d'un corredor). I encara rai que jo duia aigua.

Bé, ho deixo aquí. La meva enhorabona als organitzadors de la cursa (ja veieu que els petits defectes són molt fàcils d'esmenar) però no us asseguro que repeteixi l'any vinent perquè com deia abans, aquest no és el meu tipus de cursa preferit. Per cert, aquesta foto és després de l'arribada: estava tan cansat que ni tenia esma per obrir els ulls però sí per sostenir el sobre que duia dins el val de l'obsequi de la rifa. I és que Marathon man és també humà, i encara més en aquestes curses de muntanya. Però com diuen en castellà, "no hay mal que por bien no venga".

Calders: tocarà patir?

En el moment de començar a escriure aquesta entrada, en poc més de 24 hores se suposa que 3/4 parts del "Team" (faltarà només el Frans) serem a la vila bagenca de Calders, a la comarca natural del Moianès, a mig camí de Manresa i Moià. El motiu és que participarem a la seva 3ª Cursa de Muntanya tot i que no n'espereu de mi una gran actuació i més aviat, crec que faré el paper de la trista figura. Els qui em seguiu regularment ja deveu saber que aquesta mena de curses no s'ajusten ben bé a les meves preferències perquè requereixen una dosi d'esforç i "sacrifici" que poden superar la que jo estigui disposat a donar, sense que traspassar el llindar del patiment. Però com aquesta no la coneixem, ens cau a prop de casa i dóna l'oportunitat de trobar-nos tots quatre (bé, quasi), no ens ho vam rumiar gaire. Al cap i a la fi, si en una cursa un no vol patir més del que demani el "decoro", només cal esprémer-se el punt just com per acabar fent un paper digne i marxar amb la sensació que s'ha fet el que s'ha pogut i que per tant, no s'hi està obligat a més. Això és el que té bo els que anem a una cursa sense cap pressió de guanyar-la i sense que ningú esperi que ho fem. Potser és que tot plegat sóc molt poc competitiu, o segueixo al peu de la lletra aquella coneguda frase que diu que "l'important no és guanyar sinó participar". És clar que això s'ho devia treure de la màniga un perdedor!

Ja podreu deduir que faig aquesta introducció perquè com deia al principi, no crec que la meva actuació de demà sigui per llençar-hi coets. Per tant, pot valer com a excusa. A més del fet que el perfil de la cursa no s'ajusta gaire (o gens) a les meves capacitats, és previst que a les 5 de la tarda (hora d'inici de la cursa) faci una forta calor, malgrat estar en una zona d'una certa altitud (superarem els 600 m. d'altitud). I per descomptat, l'hora convida a estar-se al sofà fent la migdia que a res més. Però bé, això últim ja ho sabíem quan vam fer la inscripció i el factor de la calor també era de preveure per l'època de l'any en què ens trobem. I per acabar de reblar el clau, tampoc és que estigui en un gran estat de forma, tot i el paper relativament bo de la meva cursa a Cervera de no fa encara ni una setmana. Però per no desmoralitzar-nos abans de començar la cursa, cal dir al seu favor que passarà per una zona de paisatges macos (això ja ho té el Moianès) que ens permetrà trepitjar l'antic meandre de la riera de Calders (el punt més baix de l'itinerari) i veure el castell homònim (tot i que per sort no pujarem al turó on s'ubica). Si us hi fixeu veureu que aquest es troba en un lloc ideal per a les tasques que devia tenir encomanades. Avui dia, però, només són visibles el conjunt format per la torre mestre, una muralla perimetral, una construcció dels segles XVII-XVIII i restes de l'església.

Casualment, part d'aquesta zona la vam veure no fa gaires dies a la nostra darrera sortida en BTT que vam fer (la setmana passada). Però aquest cop -a diferència d'altres curses com la d'Artés- no crec que això ens serveixi de gaire per afrontar la cursa amb més garanties. Quan les cames no volen tirar, per molt que sàpigues quan comença i acaba un tram de pujada, poc pots fer: paciència, resignació cristiana i a gaudir del paisatge i de la companyonia, doncs tampoc compto que siguem una gentada (de fet, segons l'organització el límit està en 120 corredors). Si més no, espero també que m'ajudi a pujar una mica el meu nivell de forma i que carai ... no tot han de ser curses planes. Tot plegat, ja us en donaré més detalls quan em posi a fer la crònica.

L'èxit d'algunes curses: una petita mostra

Ja dic d'entrada que aquest post feia temps que el volia publicar però que per un motiu o altre l'he anat deixant, fins ara que he tingut una estona. De totes formes, aquesta espera també m'ha servit per incloure al llistat algunes curses d'aquest passat cap de setmana (el primer de setembre) amb la intenció de comptar-hi amb una bona mostra. Com veureu, només es tracta d'una taula que inclou unes quantes curses separades per mesos -des del gener d'enguany- on la finalitat bàsica ha estat la de mesurar llur èxit, si entenem per aquest com el grau de participació de corredors en relació al nombre màxim permès segons el reglament. És evident que com a únic indicador, aquesta anàlisi és una mica pobra però si partim de la idea que com més bones crítiques hagi rebut una cursa -sobretot si ja té unes quantes edicions al darrere i se'n pot parlar amb propietat- és d'esperar que tindrà més "ganxo" i atraurà més corredors; i a l'inrevés, podríem dir que una cursa tindrà poc èxit o un èxit relatiu si la gent sap -el boca-orella i els fòrum d'Internet pesen cada cop més- que en el passat ha tingut deficiències i/o una baixa relació qualitat-preu i alhora no es veu que s'hagi fet res per esmenar-les (p.ex. un increment del preu sense res que ho justifiqui).

Òbviament trobaríem curses que no responen a aquest argument, aquelles que molta gent les deixa a parir, com aquell qui diu, i després hi ha cua per fer la inscripció (ara penso en la mitja marató de Barcelona), o moltes altres que no són gaire conegudes, sobretot fora de l'àmbit metropolità, i que quan hi has anat ja estàs demanant la data de la propera edició per tornar-hi. Al cap i a la fi, nosaltres els corredors som els únics responsables dels nostres propis encerts i desencerts i si després d'anar a una cursa concreta i no ens ha agradat pel motiu que sigui, l'any vinent hi tornem, doncs aleshores és que som uns veritables ximples per haver comès el mateix error (allò de topar amb la mateixa pedra i el que és més, sabent-ho). Així, jo tinc molt clar que si les coses no canvien gaire, a algunes curses ja els hi posat la creu i ratlla i no hi aniré, les hagi fet abans o no. Avui dia no costa gaire informar-se'n bé abans de prendre una decisió i per sort, l'oferta de curses populars cada cop sembla que sigui més àmplia com per tenir un ampli ventall on escollir.

Però bé, tornem al tema de l'entrada: quant a distància m'he fixat sobretot en les curses de 10 km. i mitges maratons (o distàncies semblants); algunes ja les conec una mica per haver-hi participat i altres no però sí en tinc alguna que altra referència (bona o dolenta); la variable "límit d'inscripcions" es refereix al màxim nombre de corredors establert per l'organització de la cursa en el seu reglament (això ha fet que se n'excloguessin aquelles on no havia un límit definit); i per últim, la variable "estat inscripcions" es refereix simplement a si aquest topall màxim de corredors s'ha assolit o no. Ara bé, compte amb això últim perquè quan s'indica un nombre concret de classificats no és realment el de les inscripcions fetes (sempre hi ha gent inscrita que abandona una cursa després d'haver-la començada o que ni tan sols s'hi presenta). En qualsevol cas, és de suposar que la diferència entre el nombre d'inscripcions reals i el de classificats finals no ha de ser gaire gran com per desvirtuar el resultat final. També és cert que algunes curses no arriben al nombre màxim d'inscripcions però que tot i així les tanquen a una data fixada (mesura que em sembla molt coherent si després es vol garantir un cert nivell de qualitat als corredors ja inscrits).

Doncs bé, aquí us deixo les taules però amb el ben entès que ni molt menys pretén ser una anàlisi exhaustiva. Jo us deixo les dades -que prou temps m'ha suposat la seva cerca- i que cadascú n'extregui les conclusions que vulgui. Per suposat, qualsevol comentari serà molt benvingut, sobretot en aquest cas si és per aportar dades noves.

Cervera: gairebé com fa dos anys

En el moment de començar aquesta entrada no fa encara 24 que he fet la meva primera cursa de la nova temporada, la dels 10 km. de Cervera. I les sensacions que n'he tret no són dolentes, tot i que tampoc ha estat aquesta la cursa de la meva vida. A la crònica prèvia deia que ja firmaria un temps com el de fa dos anys -quan hi vaig participar per primer cop- en què no vaig baixar dels 46' per pocs segons, i tenint present que aquell any va ser el del meu debut en el món de les curses populars i que va ser quan, en general, vaig fer les meves millors marques en aquesta distància. També és cert que el primer cap de setmana de setembre no és el més propici per prendre com a bona (o mala) referència l'actuació d'un mateix en una cursa determinada, ja que venim d'un parell de mesos d'estiu en què la gent, més que córrer, procura "hivernar". Però de totes formes, no deixa de ser aquesta cursa una mena de test que ens pot dir si encara tenim un cert marge de millora per als propers mesos o si, pel contrari, val més que ens ho prenguem amb calma i no ens exigim fites inabastables en les curses que ens quedem per fer.

Amb aquesta idea al cap, em presento a Cervera amb la família i, per sorpresa meva, sense cap molèstia física que després pugui fer servir d'excusa per una possible cursa dolenta (mal al tendó i/o a la renyonera, per exemple). És curiós com de vegades sembla que tinguis el cos masegat per totes bandes i a l'endemà, com per art de màgia, les molèsties s'hagin esvaït. Millor doncs no hi ha res pitjor que córrer adolorit. Com ja s'intuïa, hi ha un bon ambient sense que alhora siguem una gran multitud (rècord d'inscripcions amb gairebé 300) i això ens facilita la logística prèvia de recollida de dorsal, visita obligada als lavabos, etc. I quasi sense temps per escalfar (per a què? per cansar-nos abans d'hora?) es dóna el tret de sortida. I mai millor dit perquè va ser a càrrec d'un trabucaire, tot i que amb un petard certament fluixet que quasi no es va sentir.

Coneixedor del recorregut, faig els primers qms. a ritme de 4':20"-4':25" que mantinc fins i tot després de la "paret" bestial que hi ha al qm. 1,5. De moment, la cosa va més o menys bé i segueixo un parell de "llebres" que tinc controlades d'altres curses per les terres de Lleida i que estic segur que poden ser una bona referència al llarg de la cursa. Al qm. 3,5 s'inicia la part més "divertida" de la cursa, amb una forta baixada fins el qm. 5, a partir del qual, el recorregut comença a endurir-se una miqueta. Aquest tram no és més que un dolç aperitiu del que ens hem de trobar a partir del qm. 7,5 quan comencem a enfilar les primeres rampes que voregen una part de la muralla de Cervera. Fins i tot, quan sembla que aquest interminable tram s'hagi acabat amb un fals pla, et topes de nou amb una altra rampa quan entres de nou a la ciutat. Com és lògic, en aquests gairebé 2 quilòmetres de pujada el meu ritme s'alenteix i ja fa una estona que les "llebres" m'han deixat. Miro el rellotge i sabent que el darrer mig quilòmetre és d'una certa baixada, premo el gas per mirar d'apropar-me al temps de fa dos anys. Un corredor que no conec m'enxampa i com deu veure que jo vaig més lent, m'anima que el segueixi, en un acte de solidaritat entre companys de fatiga que l'honora. Al final, encaro la recta d'arribada i acabo la cursa amb relatives bones sensacions, tot i que no em puc fer la foto de rigor amb l'Stanis (per això hi poso la d'abans de sortir). Com es diu de vegades, al cap i a la fi, un val el que entrena.

Si mireu la classificació comprovareu que el meu temps ha estat una mica superior al de fa dos anys però com tot és relatiu i susceptible de tenir dues lectures, també podríem dir que la meva actuació ha estat molt similar, doncs la meva posició final relativa és d'un 51% en ambdues edicions; ahir vaig ocupar la núm. 145 (d'un total de 281 corredors) i al 209 vaig ser el 125è però amb menys gent (245). A partir d'aquí, ja veurem com avança la temporada. Per cert, dues sorpreses agradables: primera, res més creuar la meta se m'apareix el Josep Huguet, corredor i alhora blocaire de qui feia temps que no en sabia res, i em diu que ara es dedica més a veure els braus des de l'altre costat de la barrera, és a dir, que està al control de les curses Champion Chip. Doncs bé, de ben segur que ens tornarem a trobar perquè ja tinc al cap un parell més per les terres de Lleida (Linyola, Mollerussa, etc.). I segona sorpresa, em trobo als vestuaris (eps, no penseu malament) un altre col.lega de curses, en Pere Pinós, i em diu que ha escrit un llibre aprofitant la seva dilatada trajectòria de corredor popular; es titula "Córrer enmig del paradís" i pel poc que he fullejat, me'n faré amb un exemplar. Qui sap si això m'esperonarà a complir, definitivament, amb un dels meus somnis: publicar un llibre i que aparegui a la llista dels més venuts.

Per acabar, com altres cops, anem a valorar breument la cursa:

• Aspectes que m'han agradat: diria que tot ja que trobo que és una cursa bastant ben organitzada. Suposo que el fet de no ser un munt de gent facilita més la feina i no crec que cap corredor s'hagi trobat amb cap imprevist desagradable. Les qüestions logístiques han funcionat bastant bé (recollida de dorsals i de l'obsequi, dutxes i lavabos, consulta ràpida dels resultats, etc.), els avituallaments durant la cursa han estat els que havien dit (2), tots els qms. indicats (aquest cop no se me n'ha escapat cap), puntualitat en la sortida, la informació cartogràfica al Web, etc. Per tant, la meva més sincera enhorabona a l'organització per la bona feina feta.
• Aspectes que no m'han agradat: d'això no en tinc res a dir. Si fóssim molt primmirats suposo que trobaríem alguna qüestió millorable (tot és susceptible de ser-ho) però vaja ... si no em falla la memòria recent, ara mateix no en trobo cap. Això sí, i sense voler-me acarnissar amb ningú en particular, crec que a l'speaker de la cursa li faltava un punt de "salsa", de "salero". Potser és que hi està gaire avesat. Era el meteoròleg de TV3, en Toni Nadal (veieu-lo aquí en acció).

Cursa de Cervera: la prèvia

En el moment de començar a escriure aquesta entrada, quedaran 24 hores perquè s'iniciï la nova temporada de curses del 2011-2012, amb la dels 10 km. de Cervera (Segarra). I si us demaneu per quines són les meves expectatives doncs confesso que no sé què dir-vos: no sé si estic gaire fi (diria que no, però), tampoc sé si demà em llevaré amb molèsties vàries (tornen a aparèixer els vells fantasmes de la renyonera i el tendó) com em passa als darrers dies, etc. Per tant, hi anirem a veure-les venir i ja veurem què passa. De fet, tampoc sé si aquesta primera cursa de setembre és la més idònia per calibrar el potencial que pugui desenvolupar al llarg dels propers mesos (perdoneu però això sona una mica pedant), i diria que per dues raons: la primera, perquè venim d'un parell de mesos d'estiu en què la gent "normal" està més per altres coses que no pas per les curses i durant els quals busca fer un reset. I segona, perquè aquesta en concret no té un perfil del tot còmode; no és que sigui molt dura (si fos així ja l'hauria descartat) però té uns darrers dos qms. de pujada que obliga que la majoria de la gent s'ho hagi de prendre amb calma i hagi de reservar forces abans per aquest tram final (a més d'alguna que altra pujada curta però alhora molt empinada bastant abans).

De totes formes, i malgrat tota mena d'inconvenients que hom pugui tenir, també és cert que ja tenim ganes de començar a córrer en curses populars, de tornar a aquesta rutina que tant de suor i sacrifici ens costa al llarg de l'any, tot i que en el meu cas particular podríem dir que ja m'hi he posat (la setmana passada a la Vall d'en Bas). Si llegiu la crònica de la meva participació a la cursa de Cervera del 2009 (la meva única presència fins el moment) veureu que tampoc em va sortir una cursa rodona -suposo que devia notar els efectes de les dues raons abans citades- ja que vaig marcar un temps discret (al voltant dels 46'). Dos anys després, però, reconec que ara mateix firmaria per mantenir aquest registre. Però no avancem resultats i un cop acabada la cursa ja us ho explicaré amb més detall. Sigui com sigui, i com tot plegat espero sortir de la dutxa abans de les 11:00h aprofitarem el matí dominical per fer un volt per la ciutat -si no plou!- donat que prou coses té per perdre-hi una bona estona.

I dic "dominical" perquè la novetat d'enguany respecte les edicions anteriors (demà en serà l'11ª) és el canvi de dia: passa de la tarda del dissabte al matí del diumenge. No n'he esbrinat el(s) motiu(s) però m'atreviria a dir que un deu ser el d'evitar la calor de les tardes que encara acostuma a fer per aquestes dates. Desconec si n'hi ha d'altres de caire organitzatiu, evitar la competència d'altres curses amb més "ganxo", etc. però sigui com sigui, a mi ja em va bé doncs tot i el baix nivell de forma que pugui tenir, crec que es rendeix més al matí ben d'horeta que no pas a la tarda d'un dissabte, quan potser estàs fent encara la digestió i tens més mandra que ganes de calçar-te les sabatilles. I no sé si el canvi de data ha servit per augmentar la participació de la gent o això hagués passat igual sense aquest canvi, però el cert és que s'han tancat les inscripcions amb gairebé 300 corredors (el màxim eren 400), quan l'any passat van ser 268 (classificats) i fa dos anys 245. I això que coincideix amb la primera mitja marató de la temporada (Sabadell). En tot cas, sense tractar-se d'una cursa minoritària tampoc serem pocs els corredors que ens hi aplegarem.

I de ben segur que aquesta també em donarà arguments perquè continuï parlant bé de les curses organitzades a les Terres de Lleida. I aquí us en deixo el primer: el preu. Fa dos anys vaig pagar 12€ (sense xip propi) i enguany 8 (amb xip). Descomptant el lloguer del xip diria que el preu de la inscripció s'ha rebaixat i si això es confirma, estaríem davant d'un fet bastant insòlit en el món de les curses populars. Deu ser aquesta l'excepció que confirma la regla dels preus a l'alça. I per acabar: dues entrades anteriors relacionades:

• La cursa de Cervera del 2009.
• Pinzellades turístiques de Cervera.
  

Premis Blocs Catalunya: compte enrere

Com ja deveu saber si esteu al corrent del bloc i del meu Facebook, s'acosta el termini perquè finalitzi el període de les votacions al certamen dels Premis Blocs Catalunya, al qual, i per segon any, s'ha presentat de nou Marathon Man. En concret, a la mitja nit del proper dissabte 10 del present. De fet, res més entrar al bloc teniu a la vostra disposició (a l'esquerra de la pantalla) la imatge enllaçada perquè si ho estimeu oportú, hi dipositeu la vostra confiança i em voteu. Cal recordar que el procés de votació d'enguany és diferent al de la passada edició ja que ara tota persona que vulgui votar s'ha de registrar prèviament com a usuària a la web de la STIC.CAT (Societat de Tecnologia i Coneixement). Suposo que això s'ha fet d'aquesta manera per evitar votacions fraudulentes, com sembla que va succeir l'any passat quan qualsevol podia votar tants cops com volgués des de diferents ordinadors (i fins i tot des del mateix). I si bé crec que això és un gran avenç que garanteix la fiabilitat de les votacions (aquestes només serveixen per triar els finalistes de cada categoria temàtica), també és cert que el fet d'haver-se de registrar pot fer que potencials votants ho deixin estar perquè, o bé no els queda gaire clar com fer-ho (tot i ser molt senzill) o simplement, no tenen temps i/o ganes. Per tant, m'atreviria a dir que enguany el nombre total de vots disminuirà però a canvi, suposo que es guanyarà en fiabilitat (no sé si dir "credibilitat").

Quant a l'autor d'aquest modest bloc, al seu moment ja va fer el pertinent "bombardeig" de missatges a les seves amistats i coneixences a través del Facebook (vet aquí que en aquest sentit sí li ha trobat una certa utilitat a això de les xarxes socials) i a d'altres amb el procediment més antiquat del correu electrònic. I val a dir que si tothom que li ha contestat l'ha votat realment (és a dir, no li ha pres el pèl) creu que pot estar content de la resposta general. Però, compte, no val a badar!! I el motiu és el següent: a diferència també de l'any passat, els que s'hi han presentat al Certamen no veuen les classificacions i per tant, a pocs dies perquè acabin les votacions no saben si el seu bloc en concret està dins el grup de finalistes o per contra, no té cap opció d'arribar-hi ni de lluny i ja no val la pena insistir. És per això que no sotmetrà a les seves amistats i demés personal a la "tortura" de rebre un altre missatge de recordatori perquè si volen votar, que s'afanyin a fer-ho. En comptes d'això es limitarà tant sols a recordar-ho al seu Facebook (una mena de compte enrere) i com es diu en casos com aquest, alea jacta est! És de suposar que un cop acabat el període de votacions se sabrà d'una forma o altra els blocs que han estat finalistes.

Una novetat d'aquesta edició és que al seu moment van ampliar el període d'inscripcions de nous blocs, degut a les nombroses peticions rebudes, i que va ser del dilluns 25 de juliol al diumenge 31 del mateix mes. Sembla, doncs, que això dels blocs va a més i que qui més qui menys, tothom té una certa dosi de vanitat dins seu i vol donar una certa visibilitat al seu bloc. Endavant doncs, com més serem més riurem. Per cert, no veig que aquesta ampliació hagi afectat a la categoria on es presenta Marathon Man (la d'esports) ja que acabo d'accedir-hi i hi he comptat els mateixos 22 blocs de fa unes setmanes, dels quals 4 són corporatius, 2 professionals i la resta (16) personals (com aquest). Perquè us feu una idea de amb qui ha de competir Marathon man, hi ha 6 blocs de futbol, 3 d'esports en general, 3 de motor, 2 de BTT i/o senderisme, 2 d'hoquei patins, 2 d'activitats de neu, 2 de curses, 1 de golf i un darrer de bàsquet. Per suposat, i venint d'una persona com jo que odia el futbol, us diria que ni miréssiu els dedicats a aquest maleït esport, i per suposat, que ni els voteu. Tant que se'n parla dia sí i dia també, només faltaria que aquí també ens els haguéssim de menjar, i amb patates!