L'euro i el preu de les curses

El company Miquel Pucurull (de qui ja n'he parlat més d'un cop en aquest bloc) ha publicat no fa gaires dies al seu Facebook i Twitter un escrit que, una vegada més, posa de manifest l'augment bastant espectacular que han tingut el preu de les inscripcions a moltes curses populars als darrers anys, molt per sobre de la inflació oficial. I ho comenta arran d'haver llegit diverses notícies sobre l'encariment de la vida d'ençà el 2001, després que, recordem-ho, l'1 de gener del 2002 l'euro fos ja l'única moneda en circulació a la Unió Europea i acabés substituint per sempre les altres nacionals amb què encara coexistia. És una impressió general -i jo la comparteixo plenament- que al nostre país (no ho sé del cert a la resta) això va venir acompanyat d'una pujada de preus que en molts casos, superaven els dos dígits i que amb l'euro, ens l'ha van ben fotre mirant cap a Montserrat i a més, sense vaselina! Per entendre'ns, i per posar un exemple d'allò més quotidià, el cafè que abans el pagaves a 100 ptes. va passar a valdre 1€ (per als i les més joves, 166 ptes.).

Arran d'això, i com l'experiència i veterania d'en Miquel fan d'ell un pou sense fons de coneixements i dades, ha publicat una comparativa de preus d'una mostra de 15 curses (de 10 km. i mitges maratons) que encara segueixen fent-se i algunes de les quals amb molt de renom. Doncs bé, malgrat que com ell mateix reconeix, aquesta no és una mostra gaire gran, el resultat final és prou concloent com per fer-nos obrir els ulls i pensar que en alguns casos, encara ens l'estan donant ja que surt un augment mitjà del 231%, molt per sobre de la pujada d'altres productes bàsics. També és cert que algunes curses han reduït el seu preu però diria que això és més anecdòtic que res més i seria l'excepció que confirmaria la regla. I acaba la seva reflexió deixant clar que ell no es queixa tant pels preus dels dorsals sinó més aviat per la tendència a l'augment d'un any per a l'altre, i el risc que això pugui suposar en el futur.

Altrament dit, què en pensaríeu si en un moment donat una cursa de 10 km. valgués 10€ (un preu bastant habitual) i any rere any, s'apugés d'1€? D'una banda es podria dir que no ve d'1€ i que si en vam pagar 10 podem assumir la xifra d'11, però de l'altra també podríem pensar que aquest augment suposa un 10% i que això multiplicat per uns quants anys seguits es pot enfilar a 15€ (un 50% més), per a una mateixa cursa quant a la distància, serveis, obsequis, etc. Potser vist d'aquesta altra forma ens adonaríem d'allò que molts ja fa temps que estem pensant: les curses populars han esdevingut un autèntic negoci (tot i no saber ben bé per a qui) i que va a més. En aquest sentit, un parell de detalls: primer, fixeu-vos com en alguns casos la diferència a pagar pot ser abusiva depenent de si es fa la inscripció dins un termini de temps fixat o el mateix dia de la cursa; i segon, com en algunes curses que fan vàries distàncies alhora (p. ex. una mitja i una de 10 km.) el preu és el mateix o la diferència no és gaire.

És cert que estem en un model de vida i consum capitalista i que això té els seus pros i contres, que la principal variable que ho ha de regular tot és el mercat, on la demanda i l'oferta troben un punt d'equilibri, que serà el preu al qual els productors i ofertants estaran disposats a vendre, i els consumidors a comprar. Ja sabem també, però, que això a la teoria queda molt maco quan ho expliques en una classe i que després la realitat va, sovint, per un altre camí. En aquesta línia podríem parlar dels neoliberals, socialdemocràtes, que si el mercat ha de ser del tot lliure, que si aquest ha de tenir alguna regulació, etc, però aquí ens desviaríem ja del tema. Ningú nega que l'augment de l'oferta de curses és un fenomen paral.lel a la popularització del running com a esport de masses (no diré què és primer perquè seria allò de discutir sobre l'ou i la gallina), alhora que també hi ha la sensació que en alguns casos, i aprofitant això últim, l'organització d'una cursa sap que vendrà tots els seus dorsals disponibles, sigui quin sigui el preu, perquè la demanda està més que assegurada (què dir de la marató de Barcelona o la mitja de Granollers?).

Però com ja s'ha dit en aquest bloc en més d'una entrada, la decisió final rau en el corredor, el consumidor o la demanda, com ho preferiu. Es pot cometre l'error de participar en una cursa concreta sent conscient que s'ha pagat més del que es pot pensar que val (jo mateix ho he fet) però sisplau, no donem la raó a aquella gent que creu que l'ésser humà és l'únic que entrebanca amb la mateixa pedra un, dos i els cops que convingui. Tret de casos excepcionals, crec que els corredors podem tenir la paella pel mànec i si una cursa la trobem massa cara, tot i que en xifres absolutes no ens sembli gaire, doncs podem escollir de no participar-hi però alhora tindríem el "deure" de queixar-nos" perquè els responsables se sentin al.ludits i no pensin que se'n poden aprofitar tant com vulguin (allò de qui no plora no mama). En el fons, el preu també hauria de ser un criteri per acabar escollint una cursa o altra, a l'igual que ho pot ser la distància, perfil, obsequis (si n'hi ha), control del temps amb xip (si n'hi ha), serveis, referències que en tinguem, etc. Tot plegat, no vull afegir més llenya al foc en aquest debat sinó aprofitar l'avinentesa perquè passat demà farà 10 anys de l'entrada de l'euro com a moneda única amb el que això va suposar quant a l'encariment dels preus (curses incloses).

Per acabar, un recordatori d'uns quants enllaços sobre aquest mateix tema:

• Preus de curses: l'etern debat.
• Sobre preus de curses i obsequis (1) i (2).
• Sobre la crisi i les curses.

Per cert, del llistat de les 15 curses analitzades per en Miquel, m'adono de dues coses: que les pujades són més bestials en les distàncies curtes (10 km.), i que he participat en 4 (Agramunt, la marató de BCN, Sitges i Blanes). Encara sort que de la resta cap m'atreu d'allò més (potser Ripoll).

Avinyó: comiat de l'any

En poc menys de 48 hores, i si Déu no hi posa remei, hauré fet la darrera cursa de l'any, i com manen els cànons, es tracta d'una Sant Silvestre, en concret la d'Avinyó. Ja hi vam ser jo i el Frans l'any passat i en van tornar molt satisfets, tant per la nostra actuació personal com per l'ambient que hi havia. És per això que creiem que aquesta pot ser una bona opció per acabar l'any, encara que sigui fent més la pena que cap altra cosa. I és que si seguiu el bloc ja sabreu que fa temps que jo no estic en forma i que més aviat vaig de caiguda. Per tant, si jo no espero gran cosa de mi mateix no ho feu vosaltres per mi, doncs no us voldria decebre. I pel que fa al Frans, des del mes de maig que no participa a cap cursa i arrossega també una lesió de menisc que el té una mica limitat. O si més no, això és el que diu ell ja que coneixent-lo una mica no seria estrany que sortís escopetejat i després a veure-les venir. En altres paraules, es donen els factors idonis per anar a la cursa amb la mentalitat de passar una bona estona fent allò que hem estat fent als darrers mesos i anys, i deixar-nos de romanços. Ni nosaltres estem en el nostre millor nivell ni aquesta és la cursa més factible per demostrar el contrari, alhora que el dia tampoc és el més propici per sortir amb un esperit més competitiu.

Quant a la cursa, podríem qualificar-la de mitja muntanya en presentar un desnivell positiu de 300 m. en una distància de 10 km. Això pot semblar que no és gaire -i suposo que és cert- però si feu una ullada al perfil tampoc s'insinua una cursa còmoda. Però com ja hem fet altres de semblants, no ens agafaran desprevinguts i si el pendent d'algun tram ens obliga a caminar més que córrer, doncs no passarà res. Així donarem la raó a aquella gent que pensa que en una cursa popular ha de predominar aquesta mentalitat que cap altra. Al cap i a la fi, aquest dissabte serà el darrer dia de l'any i de ben segur que la gent tindrà més el cap en la revetlla, a part que el fet que es faci a les 4 de la tarda, tampoc hi ajudarà gaire (aquella és, més aviat, l'hora de la migdiada i d'estar-se al sofà no fent-hi res). En aquest sentit espero que la gent s'ho prengui amb aquesta intenció i és que a data d'avui ja s'han superat els 300 inscrits, una pila més que l'any passat. Per tant, l'ambient i suposo que també el bon rotllo, estan més que assegurats.

Per cert, un punt a favor de l'organització és que en relació a ara fa un any s'ha millorat la informació cartogràfica de la cursa, ja que a més del perfil hi ha el traçat del recorregut en una imatge aèria. Aquesta qüestió ja la vaig comentar a mode de suggeriment de millora i si repasseu els missatges escrits després de la crònica, n'hi ha un de part de l'organització on es diu que procuraran tenir-ho en compte per aquest any. Potser tot plegat és una coincidència però m'agradaria creure que el bloc té una certa utilitat. Bé, ja us ho explicaré tot amb més detall l'any vinent i sigui el que sigui, estic segur que ens ho passarem bé.

2012: amb quina cursa l'encetarem?

Responent al títol de l'entrada us he de confessar que no n'estic segur del tot. Ahir vaig fer una ullada al calendari del mes de gener i si voleu que us digui la veritat, tret d'alguna excepció, no vaig veure cap cursa que em cridés bastant l'atenció i per la qual pensés allò de "peti qui peti, aquesta l'he de fer". No recordo en molt de temps haver-me trobat en aquesta disjuntiva perquè mes rere mes sempre trobava alguna opció preferent a partir de la qual, escollir després les altres. Però aquest cop no és ben bé així i, primer, les curses que crec poden ser interessants ja les conec perquè ja hi he participat (i tampoc és qüestió de repetir pel simple fet de fer-ho) i segon, les altres opcions són, d'acord amb les meves preferències, bastant "secundàries". Per tant, aquesta entrada no serà gaire orientativa del que acabaré fent finalment (no començaré dient allò de "Curses que faré") però tot i això segur que alguna cosa o altra caurà al sac.

Fet aquest preàmbul, les opcions a tenir en compte són les següents:

• Curses que em rumiaré: en primer lloc tenim la Cursa dels Dos Turons (Moià) per al diumenge 15. Aquesta va ser la meva segona cursa (al 2009) i crec que d'ençà aleshores, hi ha hagut algun canvi en el seu recorregut (potser un pèl més llarg). És de muntanya i ja sabeu que per a mi, això és un gran handicap. Però sent a prop de casa, com diuen en castellà "lo comido por lo servido". Segon, per al següent diumenge (22) hi ha la quarta i darrera cursa del circuit ARCS-ANBASO a Súria (ja vaig fer la de Rajadell). És de 12,5 km. i també de muntanya però com encara és més a prop que Moià, no caldrà matinar gaire per ser-hi. I a més, hem de fer país! I com a tercera opció amb unes quantes butlletes, tenim la Cursa de l'Oli de les Borges Blanques. Hi hem estat els dos darrers anys i crec que és una de les millors curses que es fan per les Terres de Ponent: no és cara, molt bona organització, ambient festiu assegurat, recorregut entretingut, etc. El que passa, però, és que després de dues presències seguides, potser enguany primarem més el factor de la proximitat a casa. I d'altra banda, coincidiria amb la de Súria.
  
• Curses que no faré: tenim dues mitges maratons (Sitges i Terrassa) però com no estic en forma per fer aquesta distància amb una certa "dignitat" (és a dir, amb un marge de temps concret), m'estaré de fer-les. A més, he fet una ullada als recorreguts i si he de ser sincers, no m'atreuen gens (tots dos molt urbans i en el cas sitgetà, dues voltes a un circuit). Per als que busqueu fer aquesta, gairebé, mateixa distància teniu l'opció de la Cursa Mar i Murtra (Blanes): 20 km. amb una mica de desnivell però amb un recorregut molt més agradable. Hi vaig ser al 2010 i si estigués bé, hi tornaria sense rumiar-m'ho dues vegades. Per acabar, hi ha dues opcions més però totalment diferents de tot això: la Cursa de Callús (la tercera del circuit ARCS-ANBASO) i la de Vilafranca del Penedès. Pel que fa a la primera, optaré prudentment per no fer-la ja que el seu perfil és un autèntic trenca-cames mentre que la del Penedès estaria bé (una típica cursa urbana de 10 km.) si no fos que consisteix a fer dues voltes a un circuit per dins la ciutat. De totes formes això no és obstacle perquè hagués de tancar inscripcions abans d'hora l'any passat (el seu debut). I suposo que enguany passarà el mateix.
  

Tot plegat, ja veieu doncs que paradoxalment al que sempre dic i del que més d'un cop he renegat, aquest proper mes de gener tinc bastant números perquè acabi caient al que per a mi és un dels costats foscos de les curses populars, les de muntanya. Aggg!! Si finalment és així, ens ho haurem d'agafar amb calma i serenor.

Bon Nadal!

Aquesta entrada podria ser perfectament la mateixa que la de fa un any (aquí us l'enllaço). Per tant, per no fer-me repetitiu m'estalviaré la "xerrameca" i si us ve de gust la podeu llegir, tot i que tampoc és que sigui cap cosa de l'altre món. Però com diuen en castellà, "lo bueno, si breve, dos veces bueno". No sé si la foto que acompanya la meva felicitació personal és bona o no però si més no té aquesta intenció que, sigui dit de passada, tampoc és gaire diferent a la del nadal passat. Però encara rai que m'he pres la molèstia de fer-la i oferir-vos-la; hi podeu veure els dos parells de sabatilles que utilitzo per córrer, un Pare Noel, un Santa Claus, els Tres Reis de l'Orient, un "mini"-tió (n'hi ha per a tots els gustos) i al darrera, una foto de l'autèntic rei de la casa: l'Stanis

Bé, em deixo de paraules buides i això sí, us repetiré literalment la part final de l'entrada ja que crec que el seu contingut s'ha de subscriure sempre. Deia el següent: "Només us demanaria un favor: que hi torneu sans i estalvis per continuar llegint el bloc i jo em comprometo a seguir omplint-lo de continguts (espero que interessants)." Això és el més important de tot i la resta ... collonades. Així doncs, Marathon man us desitja de tot cor un Bon Nadal i que passeu uns bons i de ben segur que merescuts, dies nadalencs.

Nadal i s'acaba l'any!

S'acosta Nadal i amb això les curses que s'acostumen a celebrar per aquestes dates fins el darrer dia de l'any, siguin realment de Sant Silvestre o bé de "falses", és a dir, que tenen aquesta etiqueta però que realment es fan el dia de Sant Esteve. Potser com em deia el col.lega blocaire i alhora un crack com a corredor popular, en Rául Muñoz, és una simple qüestió de marca i les curses celebrades sota la benedicció del primer sant són més popular i tenen més acceptació que les del segon. Sigui com sigui, aquesta entrada no és per parlar d'aquesta qüestió i generar una polèmica sense gaire sentit en dates tan assenyalades com aquestes. Més aviat, només pretén anunciar a l'audiència que em segueix -i també a la que no ho fa- els meus plans per al que resta del 2011. En principi es podria afirmar que ja he satisfet els "objectius" del mes (perdoneu per aquest to tan pedant!) com eren el d'acabar fent dues curses (la Bell Race de Navarcles i la Pujada a la Seu Vella de Lleida), diferents pel que fa al seu recorregut, perfil, tipus de ferm, nombre de participants, etc. i, sobretot, passar-m'ho bé a totes dues. I així ha estat. Per tant, acomiadaríem l'any amb la cara ben alta per haver fet els deures (una altra cosa han estat els resultats obtinguts).

Ara bé, a l'escrit que feia a finals de novembre sobre les curses a fer aquest mes parlava d'un parell més com a possibilitats de caure també al sac. D'una banda, la Cursa de l'Indiot que es celebra per Sant Esteve a la capital del Pla d'Urgell, Mollerussa (sí, sí, la "maleïda" per mi per haver-hi fet dues mitges maratons, una dolenta i l'altra pitjor). Deia que em feia gràcia participar-hi, tot i que reconeixia també que no sabia ben bé elm motiu ja que no es tracta d'una cursa amb cap atractiu que estigui molt fora de l'habitual: un circuit gairebé urbà de 4 km. per acabar fent dues voltes (total de 8 km.), plana i poca cosa més. Potser el que crida més l'atenció és el premi per als guanyadors que pel nom de la cursa, m'imagino serà algun animalot de corral. Però com no hi ha manera que guanyi, aleshores això tampoc va amb mi. De totes formes, no era aquesta una opció tancada de totes totes ja que justament el dia 26 seré a Lleida (dinar en família) i per tant, bastant a prop de Mollerussa. El que passa és que per motius logístics, dubto que pugui ser puntual (la cursa comença a les 10.30h), a més del fet que ara pagaria la inscripció més cara (12€), i això si queden places lliures. Per tant, crec que ho hauré de deixar per a un altre any.

De totes formes, en previsió d'això em vaig guardar un as a la màniga: la Sant Silvestre d'Avinyó, que organitzen els anomenats "Esquerdabocs". Quan s'acosti el moment ja faré la pertinent crònica prèvia però aprofito el moment per dir-vos que ja hi estic inscrit i que si no hi ha cap imprevist, serem jo i el Frans, igual que l'any passat. Ara bé, no asseguro ni de bon tros que poguem fer el mateix paper que, sense ser res de l'altre món tampoc va ser dolent del tot. I és que per a ell serà la primera cursa després d'uns quants mesos d'estar gairebé aturat i alhora lesionat, i pel que fa a mi, ja sabeu que tampoc és que estigui en el meu millor moment de forma, més aviat vaig cap avall. Ara em ve a la memòria aquella pel.lícula del Gene Wilder i Richard Pryor titulada "No me chilles que no te veo", en què un feia de sord i l'altre de cec i que es veuen embolicats sense voler-ho, en una trama d'assassinats i persecucions.

No sé, ja ho anirem veient. Passi el que passi, serà una bona i saludable manera d'acomiadar l'any. I ja que n'he parlat, aquí us deixo un enllaç a una entrada de fa un any sobre la qüestió de les curses de Sant Silvestre i les de Sant Esteve.

Lleida: Seu Vella conquerida però ... uff!

Ahir vaig fer la meva tercera cursa a la capital de la Terra Ferma i ben ferma podríem dir que és la seva darrera part. Efectivament, la Pujada a la Seu Vella de Lleida és una cursa de poc més de 10 km. en què els 9 primers són bastant planers i fins i tot, amb alguns trams de baixada a l'inici però ... ailas! el darrer és on has de treure el fetge per la boca si vols acabar de completar una bona cursa. Però anem a pams i detallem una mica la jornada que ja dic d'entrada, va ser rodona, malgrat que no tant en el pla merament esportiu (com suposo haureu deduït). En primer lloc, a la crònica prèvia ja deia que m'agafava la cursa com un altre entrenament de "qualitat" i en certa forma, aquesta ha estat la tònica a les darreres curses, des del moment que ho tinc bastant fotut per sortir a córrer amb una certa regularitat (començo a tenir la sensació que pago més aviat per entrenar i no per córrer). Per tant, us ho podeu agafar com un pretext o excusa però no li demaneu peres a un pomer i per miracles, aneu al cinema o al Vaticà.

Segon, com detallaré després, tot i el darrer tram de pujada estic convençut que tampoc m'hagués sortit una molt bona actuació donat que durant una bona estona no em vaig sentir gaire còmode. Què voleu que us digui? per més que es vulgui, si un no s'entrena però manté encara el cap ben moblat, arriba un moment que ha de plantejar-se altres "fites" més modestes i al seu abast; altrament dit, si no és possible mantenir el mateix ritme de cursa que en altres èpoques més "glorioses" aleshores, per què capficar-s'hi? Si el mal regust de boca ha de venir per no poder baixar el cronòmetre un parell de minuts o per no avançar un centenar de posicions més en la classificació final, doncs no crec que valgui la pena ni córrer i ni molt menys, pagar per fer-ho. Suposo que amb el temps cadascú es va col.locant allà on li pertoca i en funció de les seves capacitats i per tant, des d'aquest punt de vista, cap sorpresa per mi. Potser ja ha arribat el moment de córrer més per gaudir que per cap altra cosa, i deixar-nos, doncs, d'històries. I com a botó de mostra, a la cursa d'ahir no duia el cronòmetre ja que deliberadament el vaig deixar guardat al calaix. Total, encara que no es tingui constància precisa del temps que un va fent mentre està corrent, l'experiència ja li diu si va bé o pel contrari, aquell no és el seu dia.

Tercer, i pel que fa a la meva actuació personal, he marcat un temps final de 48':35" i m'he quedat per la meitat de la classificació (el 435 d'un total de 885 corredors, tot i que tenia entès que seríem un miler). Però com diu una cançó de La Trinca, "no ve d'un pam". Conscient del meu més que previsible discret rendiment, em situo a la part final del grup i tant jo com molta més gent fem els primers centenars de metres gairebé caminant -tot i ser de baixada- de tants que som i també per l'estretor i sinuositat d'aquest primer tram. Però un cop arribats al c/ Príncep de Viana, la cosa millora i començo a agafar el que ha de ser el meu ritme de cursa; travessem el riu i passem pel camí de Granyena que passa pel costat del Polígon Industrial del Segre i ens ha de portar a la part més bonica del recorregut: el Parc de la Mitjana. Durant quasi 3 quilòmetres deixem l'asfalt i trepitgem camins vorejats de bosc i un se n'adona que aquest deu ser un dels pulmons verds de la ciutat. Reprenem la trama urbana a la zona de Pardinyes i aquí ja fa una estona que veig que no puc prémer més l'accelerador, tot i que el meu ritme no és dolent del tot. Aquesta part ja me la conec bastant bé, és planera i ara ja estic pensant en arribar al darrer qm. el de la pujada i el que ha de marcar més clarament les diferències. Abans, però, travessem el riu de nou dos cops més -i és que de ponts aquí en trobareu uns quants- i el darrer ens porta just a l'entrada del c/ dels Cavallers o el que és el mateix, l'inici del que dóna nom a la cursa.

Per tal que us feu una idea de la importància de la pujada per aquest carrer cap al punt final de la cursa, just abans l'organització col.loca una catifa que mesura el temps dels corredors en aquest darrer qm. ja que hi ha un premi especial per aquell que faci la pujada en menys temps. Aquí ja em deixo anar una mica perquè no em vull castigar en excés i és quan perdo bastants posicions atès que el balanç entre la gent que em deixa enrere i la que deixo jo, és netament negatiu. Però vaig fent, xino xano al meu pas. Com el dia acompanya -sol espaterrant i és un festiu amb les botigues obertes- s'hi aplega molta gent i prefereixo gaudir dels seus ànims i posar-hi bona cara que no pas em vegin traient un pam de llengua. Malgrat que és qüestió de salvar un desnivell d'uns 70 m. i més d'un pot pensar que això no és gaire -i així és- quan ho has de fer després de 9 km. a un ritme més o menys viu, això "pica" més. I que carai, ho reconec, sóc un covard quan he de fer una pujada. Després d'uns quants giravolts (més dels que em pensava), travesso la Porta dels Lleons i apa, ja hi som. Satisfet, content i no gaire cansat, val a dir-ho. Al cap i a la fi, la meitat dels participants encara havia d'arribar i per tant, qui no es consola és perquè no vol. Així doncs, podríem dir que la Seu Vella de Lleida va ser conquerida.

I explicada la meva participació a la cursa, és el moment que en faci una valoració. D'entrada crec que va estar bastant ben organitzada -llevat d'algun petit detall que tot seguit explicaré-, la qual cosa no em sorprèn gaire, ateses les referències d'altres que ja he fet a Lleida. Per activa i per passiva he dit més d'un cop que aquesta gent sap muntar bones curses. En concret:

• Aspectes que m'han agradat: hem d'incloure el recorregut ja que tot i la seva duresa, la pujada final afegeix interès a una cursa urbana que, d'altra banda, seria com moltes altres, bona però sense cap tret distintiu. També cal destacar el punt de sortida i arribada -la Plaça la Sardana- ja que algunes de les qüestions logístiques d'interès hi eren -la recollida de dorsals, guardaroba, etc.- tot i que no pas totes (p. ex. les dutxes). Tot i l'indret, no és difícil aparcar-hi a prop si s'arriba d'hora i sinó, sempre queda el recurs de deixar el cotxe en un pàrquing privat a prop de la Plaça de Sant Joan i pujar-hi després amb escales mecàniques i ascensor. És clar que també podem fer-ho corrent com si fos un escalfament previ.
• Aspectes que han de millorar: no sé si ha passat altres anys ni el motiu però ahir va haver-hi un cert desgavell abans de donar la sortida. Primer ens criden perquè estiguem a punt, després ens fan desplaçar cap a un altre lloc però suposo que amb la gentada que érem i l'embut que això va provocar, l'organització devia pensar que millor com estàvem al principi. Un segon aspecte que em va sorprendre és que el primer i únic punt de recollida d'aigua estava abans del qm. 4. Suposo que això va fer pensar a molta gent que n'hi hauria un segon però no va ser així. Encara sort que tinc el costum de guardar-me l'ampolla i anar fent glops de tant en tant. Tot i així, com no feia calor aquest seria un aspecte secundari.
  

En definitiva, una cursa bastant ben organitzada per a una actuació personal bastant discreta. A destacar que vaig poder saludar a un parell de corredores que conec d'altres curses (l'Arantza i la Sandra) i que no hi ha manera que les enxampi i com no, també en Pere Pinós, que no se'n perd ni una (crec que la setmana vinent ja té al cap fer la Cursa de l'Indiot a Mollerussa). I en acabar, a dinar a Alcarràs, a casa de mon cosí i a la tarda de botigues pel c/ Major. I és que amb dues dones i un diumenge amb tot obert, què s'hi pot fer!

Lleida: a conquerir la Seu Vella!

Aquest proper diumenge al migdia participaré a la que serà la meva penúltima cursa de l'any, en concret la 31ª edició de la Pujada a la Seu Vella de Lleida. Organitzada pel Consorci del Turó de la Seu Vella, és una cursa urbana amb l'al.licient de començar baixant des del turó, planejar pels carrers de la ciutat i el darrer quilòmetre de pujada de nou al turó, per a un total de 10,1 km. I si no tinc mal entés, crec que hi ha un premi especial per al corredor que sigui més ràpid en aquest darrer tram. I si parlem d'una trentena de curses és que deu estar ben organitzada; per què en tingueu una idea, a la primera edició tan sols hi van córrer 25 persones mentre que l'any passat la cursa ja va aplegar 825 i enguany han posat el topall al miler d'inscricpions i ja fa dies que s'hi ha arribat. Per tant, ja vaig fer bé d'inscriure'm amb temps i els que em deien que m'havia precipitat ara ja saben que potser van ser ells els que s'equivocaren. Però és que a més a més dels adults, la jornada comptarà amb uns 500 escolars que participaran en les curses prèvies. El bon ambient, doncs, està més que assegurat.

Com a l'edició passada, la sortida i arribada estaran a la plaça de la Sardana però fins fa dos anys estaven ubicades davant la Porta dels Apòstols. La cursa servira, a més, per inaugurar la remodeladació d'aquest indret. Això ha fet que durant un temps, segons tinc entès, hi hagués previst un recorregut alternatiu al darrer quilòmetre i que la distància s'allargués fins els 10,4 km. Però sembla ser que al final no serà així atès que les obres d'accés per l'esmentada Porta ja han finalitzat, segons el que he pogut llegir en alguns comentaris trobats al Facebook. Sigui com sigui, tant se val una o altra distància ja que en el meu cas no em vindrà de 300 m. oimés si són els darrers, de pujada. Com he comentat amb motiu de les meves darreres curses, no em vindrà d'aquí ja que a les darreres setmanes puc comptar amb els dits d'una ma les vegades que he pogut sortir a córrer (i demà dissabte en serà una), amb la qual cosa, em tornaré a prendre aquesta cursa, un cop més, com un entrenament de qualitat. Diguem que el poc esperit competitiu que abans encara conservava, ara ha deixat pas del tot a un altre de lúdic, d'intentar passar-m'ho bé, no capficar-me gaire pel temps que pugui fer i fins i tot, estic pensant en l'opció d'oblidar-me al calaix el rellotge. Per tant, deixarem per a uns altres les glòries de la victòria i em comformaré amb una actuació "normal". Total, entre tanta gentada com un miler, no crec que vingui d'un centenar de posicions amunt o avall.

Per acabar, recordar que aquesta serà la meva tercera participació a la capital del Segrià d'aquest any, després de la dels bombers i la dels templers. Per tant, alguna cosa ha de tenir aquesta ciutat perquè m'atregui d'allò més les curses que organitza (crec que només em falta la mitja marató de Balàfia). I estic segur que en aquesta de la Seu m'ho passaré tan bé com a les altres dues. A més, serà per a nosaltres un bon pretext per passar el cap de setmana visitant parents, doncs ja sabeu que tinc arrels en aquesta comarca. Deu ser per això que m'agraden les curses d'aquesta contrada. Tot plegat, ja us ho explicaré a partir del dilluns.

Cursa de Sant Silvestre a Manresa!

Per gentilesa de l'Albert Prat, un bon ex-estudiant meu i alhora un crack en curses i duatlons, m'assabento que el gimnàs de Manresa, Cube, organitza la que si no l'erro, deu ser la primera cursa de Sant Silvestre de la ciutat. Al seu moment ja vaig parlar d'aquest gimnàs amb motiu d'una altra cursa, aquesta de muntanya -cap al cim de La Mola- i dels entrenaments que va organitzar -els anomenats "Entrenamoles"- i reconeixia alhora que aquest nom estava molt ben trobat. En un altre escrit posterior hi vaig tornar a parlar-ne perquè es devia animar en això de les curses i en va muntar una altra -la del Tricoll, o el que és el mateix, pujar i baixar al cim del Collbaix no un ni dos cops, sinó tres. Doncs bé, m'imagino que els seus responsables li deuen haver agafat el gustet perquè com deia a l'inici, ara ens n'ofereixen una altra. I val a dir que mentre les altres dues no deixen de tenir el seu interès (o no, això va a gust de cadascú), aquesta altra és "diferent" donat que és una Sant Silvestre, fins ara inèdita als carrers de la capital del Bages (que jo sàpiga).

Si mireu aquest escrit que vaig fer sobre les curses en època nadalenca veureu que surten unes quantes ciutats i pobles on se n'hi fan però ... com en el cas de les mitges maratons de què ja he parlat més d'un cop, Manresa no hi apareix. No és que no s'hi facin curses, ni molt menys, però potser aquesta és la que faltava en el calendari de running de la ciutat, oimés tenint en compte que es tracta d'una cursa on ha de predominar el sentit lúdic i festiu per sobre del competitiu. Per tant, vagi per endavant la meva més sincera enhorabona al Cube per aquesta iniciativa.

Ara bé, potser us demanareu si hi penso participar? doncs la veritat és que hi ha molts números perquè us respongui que no. I és que si mireu la informació es tracta d'una cursa de 5 milles (8 km.) amb un circuit semiurbà de dues voltes pel Polígon dels Trullols. Per als que no conegueu la zona, és a les afores de la ciutat i és la darrera àrea d'expansió comercial (Carrefour, Decathlon i altres), cadenes de fast-food (McDonalds, Burger King, Viena), sales de multicinema, etc; i si us he de dir la veritat, no em fa gaire gràcia pagar per córrer per uns carrers on puc fer-ho gratis qualsevol altre dia de l'any. Té de bo que m'hi podria acostar corrent des de casa (com un escalfament previ a la cursa), que es fa al migdia, no és cara (5€) i per a qui tingui canalla en edat de córrer, també hi ha proves infantils. De totes formes, no m'atreu gaire i amb el Frans ja hem comentat la possibilitat de repetir la dels "Esquerdabocs" d'Avinyó de l'any passat. És més cara tot i que encara es manté en uns nivells raonables (10€) i a canvi el recorregut és bastant més atractiu que l'opció del Cube. Per tant, si haguéssiu de fer una juguesca a les cases d'apostes, Avinyó sortiria amb un clar avantatge.

És clar que també es pot optar per una altra cursa a la Catalunya Central i de la qual no en tenia constància (de fet, si mireu el mapa de l'enllaç sobre curses nadalenques no hi surt). Es tracta de la 3ª Sant Silvestre Cerverina: 10 km. pels carrers de Cervera, en horari de tarda, gratuïta però amb el requisit d'haver de córrer amb un barret del Pare Noel (tampoc és cap sacrifici). Tot plegat, alguna que altra acabarem fent, si ningú ni res ens ho impedeix. Ja que vam començar l'any present corrent (a les Borges Blanques i amb un fred de mil dimonis), l'acabarem també de la mateixa manera. Quina millor manera de mantenir vives les tradicions.

Cursa Bell Race: content i satisfet

Aquest passat diumenge vaig fer la cursa Bell Race de Navarcles per segon cop i en la seva segona edició, és a dir, que podríem dir que no me n'he perdut cap. I si la cosa segueix com ara crec que no serà la darrera doncs l'experiencia ha estat bona tot i que com de ben segur ja deduireu, la meva actuació no va passar de ser més que discreta. Però com a mínim, m'ho vaig passar bé i per tant, qui no es consola és perquè no vol. Ja sabia d'entrada que aquesta no era la "meva" cursa (de fet, no sé si n'hi ha alguna que ho sigui) pel seu perfil, oimés si com explicaré després el recorregut ha canviat respecte el de l'any passat per ser una mica més dur i a més a més, vaig córrer una mica minvat de facultats pel fort refredat que encara arrossego (per sort, ja va a menys). Ep! no voldria que això últim semblés una excusa però si no heu corregut mai amb el nas tapat, feu-ne la prova; diguem que un no se n'adona del que té fins que deixa de tenir-lo, en aquest cas una cosa tan simple i quotidiana com que l'oxigen entri pel nas. Però com ja comptava amb aquest handicap això no em va fer enrere: faig fer honor a la meva "catalanitat" i tenint en compte que havia pagat la inscripció, no estan els temps com per llençar els diners.

A tot això, em presento al pavelló d'esports per recollir el dorsal i ja s'intueix de bon principi l'ambient típic d'aquesta mena de curses: no gaire gent però tampoc érem pocs (quasi uns 300) i com en altres de semblants, veig cares conegudes i per suposat, les dels més que probables guanyadors (i no és que em veiés reflectit en cap mirall!!). Després de la visita de rigor al lavabo -un hàbit que no es perdrà mai- xerro amb un i altre que em trobo i conec personalment la Judit Cinca -resulta que tenim una amiga en comú que també ha caigut al costat fosc de les curses- i que va tenir una bona actuació. En aquestes, es dóna el tret o, literalment, la "traca" de sortida (foto) i apa, ja hi som; baixem pels carrers del poble i poc després en sortim i deixem l'asfalt que no tornarem a reprendre fins el final de la cursa. Com que ja sabia que el recorregut havia canviat -tal i com s'havia anunciat al Facebook de l'organització- tampoc m'havia amoinat gaire en fer-li una ullada però ja ens topem amb una primera "sorpresa": un tram tan empinat que provoca un embús de gent i que val a dir que no serà el darrer.

Continuem corrent gairebé en fila índia perquè el corriol és tan estret que és impossible avançar els de davant i qui més qui menys, tothom va a un mateix ritme. Poc després ens trobem amb la segona sorpresa: un altre tram en què per pujar-lo calen cordes. Com és lògic, això fa alentir molt el ritme de tothom i suposo que la gent és conscient que aquesta no és cap cursa on buscar-hi fer una marca personal, doncs no té cap sentit (per part meva, ja fa estona que no miro el rellotge i no em capfico gaire pel temps que pugui fer). La pujada continua per corriols i giravolts malparits fins que arribem al punt que dóna nom a la cursa: el de tocar la campana. Enguany no se m'escapa de fer-ho perquè entre altres motius, aquesta es veu prou bé. A partir d'aquí, el perfil de la cursa es suavitza -amb alguns tobogans, però- i ja sabem que els darrers qms. són de baixada, primer sense abandonar els corriols i després per una pista molt més ampla. Aquí aprofito per anar avançant gent i millorar unes quantes posicions fins la mateixa entrada al poble i d'aquí a la meta.

Amb la satisfacció d'haver fet una cursa certament, "divertida", parlo amb un parell de membres de l'organització que m'han reconegut pel Facebook (una de les coses positives -potser l'única- que té això de les xarxes socials). Els comento la meva impressió i els en felicito per la bona feina feta, de ben segur millor que la meva, doncs al final he fet un temps de gairebé 1 hora i ocupant la posició núm. 196 d'un total de 288 corredors. Ja veieu, doncs, que encara em queda molt per guanyar una cursa, ja, ja!! I com sempre, valorem breument la cursa:

• Aspectes que m'han agradat: tot i que no és dels meus favorits, aquest recorregut ha millorat respecte el de l'any passat. Per alguns els trams de pujada costeruda i amb corda poden ser un impediment per fer una cursa ràpida però crec que l'objectiu no ha de ser aquest. Més aviat, això fa que sigui una mica "diferent" d'altres, entretinguda i si voleu, afegeixen un plus de diversió. Sempre i quan aquests siguin uns quants i a mode d'excepció, crec que fan la cursa més atractiva. També m'ha agradat que a través del Facebook s'hagi demanat l'opinió dels interessats a l'hora de definir el recorregut final; fins i tot recordo haver rebut un missatge de l'organització en què se'm deia que tindrien en compte els meus comentaris de l'any passat, respecte una deficient senyalització en alguns trams, i que vaig veure que aquest cop l'assumpte havia millorat. I com en altres curses en nuclis petits i que apleguen un nombre no gaire elevat de gent, les qüestions logístiques s'han resolt bastant bé: fàcil aparcament i molt a prop, recollida de dorsal sense cua, etc.
• Aspectes que poden millorar: com acabo de comentar, la d'enguany crec que ha millorat respecte l'any pasat i no hi ha gaire marge de millora. Es podria fer esment del control del temps amb xip però tampoc compto que en aquesta mena de curses sigui quelcom bàsic. I si això volgués dir un increment del preu d'inscripció, aleshores valdria més deixar-ho estar. Al meu parer, ja està bé com ara i la prova és que d'un any per l'altra el nombre de participants s'ha més que duplicat. Apuntar a fites més altes quant a voler augmentar aquest volum seria, per mi, erroni amb el risc de perdre nivell de qualitat.

Tot plegat, una cursa d'aquelles que hi has d'anar amb una altra mentalitat, sense ànims de voler fer un bon temps (pots guardar-te el rellotge per altres de més ràpides) sinó més aviat de passar una estona agradable, amb un recorregut entretingut i alhora no exempt d'un cert grau de duresa que, en cap cas, ha de fer espantar la gent que pensi que no estigui en forma. Això últim ho dic per mi mateix ja que a manca de temps entre setmana per entrenar regularment, m'agafo aquestes curses com un entrenament que en podríem dir, de qualitat. Per acabar tot aquest rotllo, us deixo la foto que prova que, aquest cop sí, vaig tocar la campana de la cursa. Felicitats a l'organització i companys de l'OUTCAT. Per cert, la samarreta d'obsequi molt maca però l'he hagut d'encolomar a un altre col.lega perquè la talla escollida no era la meva. Què hi farem!!

Navarcles: estic com una sopa!

S'acosten aquelles dates en què és molt típic menjar un bon plat de sopa de galets però ara, més aviat, la meva sopa és de ... mucositats. Perdoneu per aquesta literalitat però les coses són com són. De fa dies que arrossego un bon refredat acompanyat d'unes quantes dècimes de febre i això ha fet que hagi estat aturat des de fa, gairebé, una setmana. De fet, la passada havia començat de nou una dinàmica de sortir a córrer amb una certa regularitat -com recordant els vells temps en què això era el pa de cada dia- però des del dilluns que no faig res i ni tan sols he visitat el gimnàs per, com a mínim, mantenir un cert to muscular. És ben bé que allò que costa molt de guanyar, és molt fàcil i ràpid de perdre després. Ainsss!! Bé, faig aquesta breu introducció perquè us recordo que demà seré a Navarcles, amb motiu de la segona edició de la Bell Race, a la qual hi estic inscrit i que com ja vaig dir en l'escrit de les curses a fer al desembre, aquesta ja entrava en els meus plans. Ara bé, vagi per endavant que no haureu d'esperar de mi una millor actuació que la de fa un any i que tot i sentir-me bé aleshores, tampoc és que em sortís una cursa per emmarcar (vaja, com unes quantes més del meu historial). Si us ve de gust, aquí podeu llegir-ne la crònica.

Es tracta d'una cursa que per mi, des d'un punt de vista logístic, serà còmoda: com vindré des de Manresa, anar i tornar de Navarcles serà un moment i això vol dir no haver de matinar gaire i a més compensarà el fet que estaré sol ja que cap més membre del "Team" hi serà i la família tampoc ha considerat la pena de venir. Per tant, m'hi presentaré, recolliré el dorsal, correré -ja veurem en quines condicions- i cap a casa de nou. D'altra banda, aquesta comoditat ha estat un factor també clau perquè m'inscrivís, tot i que d'un any per l'altre el preu (anticipat) de la cursa ha pujat dels 10 als 12€. És cert que en números absoluts parlem de només 2€ però si us estimeu més veure-ho en altres termes, això suposa un increment del 20%. Seguint aquest ritme, haurem d'estar al cas del preu per a les properes edicions. I ja sabeu què en penso d'aquesta qüestió, de la qual em sento bastant sensible i amatent. D'altra banda, també cal tenir present que enguany els corredors tindrem una bossa d'obsequis que sembla bastant completa, si ens hem de refiar de les informacions que es van publicant a la web de l'organització, sent potser el més destacat una samarreta tècnica de màniga llarga i que si l'he encertat amb la talla, ja m'anirà bé atès que no me'n queden gaires.

Si entrem una mica en detall sobre les característiques tècniques de la cursa, podríem dir que no serà gaire còmoda (també és cert que si surto minvat de facultats farà que d'entrada me la prengui amb molta més calma). Té dues parts diferenciades: la primera, de clar ascens fins poc abans d'arribar al km. 6, inclou unes quantes pujades i baixades i farà que sigui un tram, a priori, bastant exigent. A més, segons aquesta entrada al bloc de l'organització el darrer quilòmetre d'aquesta part s'ha modificat respecte l'any passat, i costarà més arribar a tocar la campana (fins i tot hi haurà cordes per ajudar la gent a continuar). Això fa que el recorregut final s'hagi allargat una mica (uns 100 m.) i amb un guany en desnivell d'uns 80 m. Pel que fa a la segona part, és de clara baixada però amb la "cirereta" d'una darrera pujada poc abans d'arribar a la meta. I a tot això, no cal oblidar que bona part de la cursa transcorrerà per senders i corriols, estrets, giravolts malparits, etc. Tot plegat, si el que busqueu és una cursa plàcida i còmoda aquí no hi fareu res de profit. Per tant, el company Frans ha fet bé de no inscriure's si té el menisc tocat.

Doncs bé, demà ja ens ho trobarem. De totes formes, ni el preu (que tampoc és que sigui molt desorbitat) ni aquest recorregut més dur ha fet enrere la gent ja que les inscripcions anticipades s'han tancat i qui vulgui ser-hi, tant sí com no, haurà d'inscriure's demà mateix però a un preu sensiblement superior (18€). Això ja pica una mica més! Per acabar, us deixo una foto de la campana que s'haurà de tocar en un punt concret del recorregut si després es vol continuar corrent fins el final de la cursa. Si llegiu la meva crònica de l'any passat deia que de tant petita que era me la vaig passar de llarg; o potser és que vaig arribar-hi tan mancat de forces que ni hi vaig pensar. Ara bé, enguany amb aquesta macroestructura que han muntat, encara ens hi fotrem de morros.

Cursa de Santa Claus: de vermell o blau?

Començo el desembre fent-me ressò d'una notícia relacionada amb el món de les curses populars que podem qualificar de curiosa, divertida i també, perquè no dir-ho, amb un cert to patètic final, oimés si com ja sabeu jo odio el futbol tant o més com m'apasiona el bàsquet. Doncs bé, resulta que ahir m'agafo el diari gratuït de l'ADN i a les primeres de canvi trobo -a doble pàgina- una foto espectacular d'una enorme massa de corredors, tots ells i elles disfressades de Santa Claus trotant pels carrers de la ciutat britànica de Liverpool. Es tracta de l'anomenada "Cursa de Santa Dash", que es veu que ja es porta uns quants anys fent-se (perdoneu però no he sabut trobar des de quan es celebra) i que enguany ha aplegat més de 7.000 persones. Val a dir que es tracta d'una cursa benèfica i amb un caràcter del tot lúdic i perquè la gent no s'hi cansi gaire, és de tan sols 5 km.

El primer que em ve al cap és pensar que s'ha de reconèixer aquesta iniciativa perquè deu ser una imatge molt colorista el veure tanta gent ataviada d'un mateix color i a més, d'aquells que es veuen de lluny, corrent pels carrers d'una ciutat. Segon, òbviament a les nostres latituds les curses de San Silvestre vindrien a tenir una certa semblança amb aquesta, i és quan més d'un aprofita l'ocasió per posar-se, com a mínim, un barret de Santa Claus al cap (jo mateix vaig fer-ho al 2009 a Berga). Potser si miréssim bé per la geografia de casa nostra trobaríem una cursa en què el requisit per poder participar-hi sigui, justament, la de disfressar-se de dalt a baix. Però és clar, ja la tindríem "liada" si haguéssim d'optar entre els costums de fora -Santa Claus o Papa Nöel- o les nostres de tota la vida -els tres Reis d'Orient. Ara bé, posats a córrer amb una certa comoditat, no em veig portant a sobre tota la vestimenta reial, farragosa, pesada i incòmoda. I a tot això, què faríem dels camells? Bé, suposo que el mateix que els rens que tiben del trineu. Tant se val, si us ve de gust fer una cursa d'aquestes no m'ha estat gaire difícil trobar una pàgina web amb un bon grapat d'opcions (curses de Santa Claus).

Ara bé, quan al principi he dit que aquesta notícia tenia també un cert to patètic és perquè el món del futbol hi surt reflectit, i com sovint passa, per esquitxar-ho tot de merda. Ja sabeu que la ciutat de Liverpool té dues icones per les quals és coneguda a tot el món: els Beattles i l'equip de futbol homònim. Doncs bé, resulta que com el personatge que dóna nom a la cursa va sempre vestit de vermell, el mateix color que els anomenats Red devils, els aficionats de l'altre quip de la ciutat que juga a la Premier League, l'Everton, no segueixen aquest patró i fan la cursa vestits de blau, el color de la primera samarreta del seu equip. Per entendre'ns, i dexant de banda detalls propis de contextos diferents, és com si parléssim del Real i l'Atlético de Madrid, del Barça i Espanyol. Què voleu que us digui? em sembla una absoluta ximpleria que perquè -casualment- un cert color coincideixi amb el del meu equip rival de tota la vida, però que en el seu origen no té res a veure amb el món del futbol, un s'hagi de desmarcar de la resta i fer-se notar. Si més no, i en descàrrec dels anglesos, sembla ser que la cursa transcorre amb molta normalitat i sense cap mena d'incidència (deu ser herència de la tradicional caballerositat britànica). No m'imagino això mateix a casa nostra, tant si Santa Claus anés vestit de blanc o de blaugrana, sinó que més aviat la imatge que em vindria al cap seria la de bona part dels corredors més pendents d'esbatussar-se que de res més. Al cap i a la fi, i si hem de fer cas de la notícia, sembla que el vermell que vesteix el personatge nadalenc el va imposar una coneguda marca americana de begudes refrescants.

Ja ho deia Gandhi quan demostrava la seva perplexitat al voltant de l'estúpid món del futbol i veient tots els jugadors disputant-se la pilota, es demanava si no era possible donar-li'n una a cada un perquè d'aquesta manera deixessin de barallar-se. Quanta raó que tenia i per això el van pel.lar!