Què m'he perdut? Què he guanyat?

Ja sabeu que després de la cursa dels volcans d'Olot vaig prendre la decisió de deixar enrere aquest tipus de curses, atès que exigeixen una dosi de "sacrifici" que el meu cos (i cap) ja no està disposat a oferir. És per això que ara intentaré ser més selectiu en les curses que faci i si convé estar-se aturat un o dos caps de setmana i esperar al següent, doncs no passa res. Abans de "cremar-me" fent curses que m'acabaran fent més mal que bé, prefereixo córrer menys. Òbviament en això hi té molt a veure el fet que estic en un baix nivell de forma i que encara arrossego les seqüeles de la lesió al bessó i per això, algú podria pensar -i amb bon criteri- que no diria el mateix si aquestes dues circumstàncies canviessin, o no hi fossin presents. Doncs bé, crec que en això s'equivocaria perquè encara que estigués molt millor que ara -i no costaria gaire- estic convençut que seguiria pensant el mateix. Ja no em ve tant de gust fer certes curses si han d'implicar un esforç extra que ni em va ni em ve. Com diria aquell, en una cursa el dolor és inevitable però el patiment és opcional. En altres paraules, que si he de prémer els dents prefereixo fer-ho per intentar córrer una mica més ràpid en una cursa més còmoda (ergo, més planera) que no haver-ho de fer res més sentir el tret de sortida perquè aquesta ja s'enfili a les primeres de canvi.

Tot això ho dic a mode de reflexió perquè de tant en tant va bé recordar-ho -sobretot a mi mateix que sóc un pèl imprevisible- però també per deixar constància de què deixo de fer amb la intenció de reservar-me per altres "reptes". Per començar, ahir diumenge es va fer la Mitja Marató de Sant Cugat del Vallès, una cursa força consolidada en el calendari català i de la qual, per un cantó i per altre, m'havien arribat bones referències. És ben cert que aquesta no la tenia programada en el meu calendari particular de curses per al mes d'octubre però també ho és que tinc aquesta distància al cap i que sí tinc previst fer la mitja de Mollerussa, d'aquí dues setmanes. Més que res perquè malgrat no estigui gaire en forma crec que encara és una distància assumible per a les meves més que modestes possibilitats. En altres paraules, no puc fer el salt cap a la marató (vés a saber si en faré cap altra) però de vegades penso que les curses de 10 km. no és que se m'hagin quedat petites però potser ja no m'atreuen tant. Diguem que com ja he perdut aquella "espurna" de velocitat que crec es necessita més en distàncies curtes, opto ara per altres de més llargues en què molts corredors populars apostem per la tranquil.litat i serenor i no tant per si aconseguim rebaixar el temps en no sé quants minuts. Traduït en termes numèrics, que descarto del tot fer una mitja marató al voltant de l'1:35h (minut més minut menys) i ara si aturo el cronòmetre en l'1:40h ja em donaré per molt satisfet. Fixeu-vos com van canviar els objectius en funció de factors com l'edat, estat de forma, anímic, etc. Tot i això, no descarto ni molt menys participar en curses de 10 km. (p. ex. aquest proper diumenge). La qüestió segueix sent la de passar-s'ho bé i no amargar-se per foteses com aquesta.

Parlant de curses de 10 km. no fetes, aquest cap de setmana m'he perdut la de la Penya Blaugrana de Santpedor (vila natal d'en Pep Guardiola), que té molta acceptació i que aquest dissabte va aplegar més de 500 persones. La vaig fer l'any passat i no vaig sortir gaire content, tant pel que fa a la meva actuació personal com per alguns aspectes organitzatius que, crec, eren millorables. I de fet, l'edició d'enguany ha introduït alguns canvis rellevants que van en aquesta línia, com és un circuit millor mesurat (fa un any no va arribar als 10 km.) i un control del temps amb xip. Això ja està més en consonància amb el preu de la inscripció i amb el que et trobes en altres curses semblants. De totes formes, malgrat que la tinc a tocar de casa, aquest cop no hi he participat però tot i així, el dissabte al matí jo i el Frans vam fer una sortida i aprofitant que disposàvem d'una mica de temps (els nens n'absorbeixen molt), ens hi vam acostar i com qui no vol la cosa, vam acabar fent un recorregut de gairebé 16 km. Diguem que un bon entrenament de cara a una mitja marató però això sí, molt tranquil. Per a què enganyar-nos!

Per contra, l'avantatge d'haver descansat aquest diumenge és que m'ha permès visitar la vila bagenca d'Artés i gaudir, a més d'un bon dia, d'uns quants tasts de vins amb motiu de la 15ª edició de la seva Fira de la Verema. No deixa de ser una festa més de les que es fan i es desfan per la geografia catalana però entre que també és molt a prop de casa i que de tant en tant cal posar combustible al cos (llegeixi's "mam"), doncs val la pena deixar-s'hi caure. A més, tenia l'al.licient que hi eren representats els 11 cellers que integren la D.O. Pla de Bages. No és que sigui molt extensa ni molt potent com altres de catalanes però val a dir que està creixent i que com diu la dita, al pot petit hi ha la bona confitura. I aprofitant que esmento Artés, és estrany que no facin coincidir amb aquesta Fira el Cros de l'1 de maig, més que res perquè estic segur que atrauria més participants (i no és que n'atregui pocs). Penseu que quan es tracta de moure's de festa en festa, les relacionades amb la gastronomia en general són les que acaben atraient més gent (es veu que això d'engrapar ens va molt). Però potser, justament per això, els organitzadors del cros no volen captar més gent i prefereixen mantenir-se en un nivell més modest. Que així sigui, molt sovint aquesta mena de curses són les millors.

En definitiva, que aquest cap de setmana m'he perdut (voluntàriament) la cursa de Santpedor (o la mitja de Sant Cugat) però en canvi he donat una alegria al meu cos amb una dosi de descans i regalimat amb unes quantes copes de vi. I us ben asseguro que no canvio una cosa per l'altra.

Per acabar potser us interessaria llegir aquestes dues entrades relacionades amb la cursa de Santpedor del 2009:

• La crònica prèvia a la cursa.
• La crònica postcursa.
  

And the winner is ...

Blaugranes en cadires de rodes, aquest va ser el bloc guanyador de la tercera edició dels Premis Blocs Catalunya 2010 en la categoria d'esports que es van lliurar ahir a l'edifici TecnoCampus de Mataró-Maresme. Abans de fer una petita crítica del que em va semblar tot plegat, deixeu-me que en faci una breu crònica de com va anar tot plegat. Ens hi presentem puntuals i veiem que la zona on es troba el complex encara està en obres -de fet, l'alcalde diria després durant el seu missatge de benvinguda que encara estava per inaugurar i que les butaques de l'auditori estaven precintades poques hores abans. L'acte comença a les 20:10h i és conduït pel periodista de TV3 Martí Gironell, que el podeu veure al programa matinal d'en Josep Cuní i que conrea també la literatura (p. ex. seves són les novel.les "El pont dels jueus" i "La venjança del bandoler"). Després d'un parell de parlaments s'inicia el que tothom espera com és l'entrega dels premis. Per a cadascuna de les categories presenten molt breument els blocs finalistes amb una imatge fugaç projectada en una gran pantalla. Pel que fa a la nostra categoria, ens haurem d'esperar fins el final doncs és la darrera a ser presentada, tot i que feia una estona que sabíem que Marathon man no s'enduria el premi.

Durant l'acte veiem també que alguns finalistes han portat la seva pròpia claca i que gairebé tothom està amb els seus mòbils, Ipods i portàtils connectats en alguna xarxa social que ara estan tan de moda. Ens adonem, doncs, que no estem al dia, que ens quedat ancorats al segle XX. Fins i tot jo tampoc resisteixo la temptació i amb el meu Ipod (que fins ara només el feia servir per escoltar música) faig una piulada al Twitter i em connecto també al Facebook. Pocs minuts després de les 21:30h s'anuncia el premi del bloc d'esports i l'assumpte, per mi, ja s'ha acabat. Després d'escoltar les paraules de cloenda del Sr. Benach (no sabem si va venir amb el seu cotxe oficial tunnejat) i que, curiosament, no es va fer llarg per ser un polític, anem a ofegar la pena amb el fantàstic piscolabis que s'ha organitzat després. Ens trobem una antiga estudiant meva de Geografia a la UAB que ha vingut amb el seu company -també finalista en la categoria de "Personal"- i amb qui compartim canapès i impressions de la jornada.

Dit això, la meva més sincera enhorabona als guanyadors -que suposo s'ho han merescut- així com també als altres 90 blocs finalistes, d'entre els quals, i després de tafanejar-ne uns quants, crec que n'hi ha un munt de molt bons. Ara bé, això no treu que m'hagi d'estar de fer una petita crítica als Premis o si ho preferiu, unes quantes reflexions en veu alta:

• En primer lloc, pensàvem que els guanyadors no es farien públic fins la mateixa entrega dels premis i que això volia dir que els afortunats tampoc ho sabrien. Però amb l'entrega del quart premi ja vam veure que no era així, que ells ja n'estaven al corrent i per tant, la resta de finalistes que no vam rebre abans cap avís ja podíem deixar enrere tota esperança. I si encara hi havia algun dubte ja se'ns va dissipar del tot amb el premi que va rebre el monstre -o la nova "diva" del periodisme català- n'Antoni Bassas, recollit pel seu col.lega Toni Cruanyes, que va agrair el guardó en una videoconferència (gravada, of course). Diguem-ne que en aquest sentit potser vam ser una mica ingenus i sospitem que tampoc vam ser els únics.
• Crida una mica l'atenció que 8 dels 10 blocs premiats fossin també els més votats a les seves categories. Per tant, potser sí que al final el nombre de vots recollits ha estat un factor bastant decisiu perquè el jurat els triés, malgrat que tot apuntava que aquesta seria una qüestió secundària (només per decidir els finalistes). Evidentment el bloc més votat no té perquè no ser el més bo però després de veure uns i altres, confesso que en alguns casos crec que no s'ha tingut gaire en compte allò dels criteris de disseny, estructura, continguts, etc.
• Si pareu compte veureu que uns quants dels blocs premiats pertanyen a persones que d'una manera o altra estan sota l'aixopluc de la CCMA (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals). És el cas del bloc de política, tecnologia i un dels tres premis especials (i diria que també un quart però com no n'estic segur em callo, no sigui que em trobi després una querella).
• Per últim, i en relació a la categoria d'esports en què Marathon man ha participat, crec que el bloc guanyador hauria d'haver estat un altre doncs penso que n'hi ha uns quants de millors, si ens atenem als criteris citats abans. No ho dic per aquest en concret -i creieu-me, no és una mostra de falsa modèstia- sinó per altres (Ironpanic, els perduts de Begur o Espai de futbol). Estic convençut que tant pel contingut del veredicte del jurat com per les mateixes paraules de la persona que va recollir el guardó, el bloc Blaugranes en cadires de rodes va ser premiat més aviat per donar suport a les seves reivindicacions, com un acte de sensibilització social en favor d'un col.lectiu que, tradicionalment, ja sabem que en aquest país ho ha tingut sempre una mica cru. I si us plau, no em mal interpreteu: si amb aquest premi la seva situació ha de millorar, digueu-me on he de firmar i ho faig amb els ulls tancats.
• Per últim, i derivat de l'anterior, crec que aquest bloc en concret hauria d'haver estat en una altra categoria (potser la de corporatius) ja que per la naturalesa de les seves entrades, el tema de l'esport (en sentit estricte i si deixem de banda l'omnipresent futbol) potser no és l'objectiu principal dels seus creadors. En altres paraules, no estaria de més que per a les properes edicions, els organitzadors d'aquests premis rumiessin -si és que no ho han fet- la possibilitat d'introduir una categoria de blocs solidaris, reivindicatius, o en aquesta línia.

Apa, que com deia abans, enhorabona als guanyadors (a la foto els podeu veure tot cofois), finalistes i a l'Associació Stic.Cat per l'organització dels Premis. Hores d'ara no sé si em presentaré a la quarta edició ja que, us confesso, és molt laboriós fer campanya electoral per recollir vots. I per acabar l'entrada, un parell més relacionades amb el tema:

• La inscripció del bloc en els Premis.
• La finalització del període de les votacions.

Manresa: cursa Barraques de Vinya

El diumenge 17 d'octubre tindrà lloc al nucli rural de Viladordis (municipi de Manresa) la sortida de la III Cursa de Muntanya Barraques de Vinya. Òbviament, i si aneu seguint més o menys aquest bloc ja podreu deduir que només pel simple fet que aparegui el qualificatiu de "muntanya" ja em descarto per participar-hi, bo i més sabent que la distància a cobrir és de 22 km. i que el desnivell positiu s'enfila als 800 m. Si bé encara em veuria amb cor de no atemorir-me per la primera dada -sempre i quan fos en pla- per la la segona ja em baixo els pantalons, i sense que ningú m'ho demani. I si bé dono per fet que aquest desnivell ha de ser quelcom assumible per a la gent que més o menys estigui habituada a aquesta mena de curses, això ja no és per mi. Amb la recent cursa dels Volcans d'Olot ja vaig dir prou i crec poder mantenir la meva pròpia paraula durant molt de temps. Si no ho és pel cap, tranquils que el cos ja m'ho anirà recordant de tant en tant.

Aleshores, potser us estareu demanant perquè redimonis en parlo; doncs molt senzill, per fer-ne una mica de difusió, encara que sigui des d'aquest modest bloc atès que m'ha semblat una molt bona, i encara jove, iniciativa i a més a més, perquè si feu una ullada i teniu la sort de conèixer una mica la zona, crec que l'entorn ja s'ho val. Si finalment decidiu córrer la cursa i engruixir les files de corredors populars amants o embogits per fer patir el seu cos, aquí se us presenta una bona oportunitat. Durant 22 quilòmetres per corriols i pistes (gairebé us podeu anar oblidant de l'asfalt) baixareu i pujareu seguint, en part, el recorregut sinuós del riu Llobregat i la riera de Mura, us acostareu a la urbanització de Les Brucardes (per cert, amb un molt bon restaurant) però passareu de llarg -llàstima- per una de les "joies de la corona" d'aquestes contrades i diria també, que de tota la comarca: el monestir de Sant Benet de Bages i el complex culinari, gastronòmic i hoteler que s'hi ha muntat al seu voltant. De barraques de vinya no sé ben bé si en veureu moltes (potser unes 7), tot i que les més conegudes d'aquesta part de la comarca estiguin una mica a l'est, a la Vall del Flequer, com ja es va destacar fa un temps en aquest mateix bloc, després d'una sortida en BTT. I si pel que sigui no us acaba de convèncer fer tanta distància, sempre podeu optar per la caminada paral.lela de 15 km. que es fa, i que serà la setena edició.

Tant se val, potser a la gent no li atreu tant veure en concret aquest element de l'arquitectura rural en franc perill de desaparèixer -si no hi posem abans remei- i en canvi, li vagi més el fet que sigui una cursa de muntanya, la seva duresa i altres "intangibles". A més, el seu preu crec que és força ajustat (15€) i potser altres curses de menor distància però amb més pretensiós haurien de prendre exemple. A més, encara no és una cursa molt massificada ja que a la seva primera edició (2008) la van acabar 85 corredors i 132 a la segona (no tinc dades del total d'inscrits). És a dir, que sospito que són d'aquelles on es viu un veritable "caliu" popular i esperem que el més que probable èxit no se'ls pugi al cap.

Doncs bé, resten dues setmanes perquè us hi animeu. Si hi sou a temps sapigueu que aquest capvespre es farà la presentació de la cursa en un dels restaurants que han obert darrerament al nucli antic de Manresa (l'Sprit de vi de la Plaça del Carme), a les 20:30h. Hi ha previst passar una projecció del recorregut en 3D, comentar una mica de les novetats de la prova i prendre una copa de cava. I si voleu un darrer al.licient per anar-hi, sapigueu que aquest any els corredors podran ... dutxar-se i no a qualsevol lloc, no us penseu, sinó al gimnàs Cube (molt a prop de Viladordis) i que ha estat el darrer en obrir a la capital del Bages.

Per acabar, potser us interessaria llegir aquestes altres entrades:

• Proposta d'una hipotètica Cursa de les Tines.
• Descobrint la Vall del Flequer.
• Sobre la cursa de Muntanya Cube-La Mola.
  

Premis Blocs Catalunya: s'acosta el dia "D"

Fa uns dies vaig rebre un missatge al meu compte de correu sobre els Premis Blocs Catalunya i en llegir les primeres paraules de l'encapçalament em vaig endur una agradable sorpresa perquè deia "Premis Blocs Catalunya 2010", Bona tarda, enhorabona, el teu bloc és un ..". El primer que se'm va passar pel cap va ser allò de "calla tu, m'estan dient que he guanyat el premi de la meva categoria" però immediatament després vaig baixar de cop del núvol en llegir la resta del missatge, on se'm deia que havia estat un dels 10 finalistes, fet que ja sabia. Després se'm recordava quina havia estat la mecànica de les votacions i que aquestes havien servit per triar els finalistes (100 repartits en 10 categories de més de 600 blocs inscrits) d'entre els quals, un jurat ha d'escollir el millor de cadascuna a partir de cinc criteris (disseny, continguts, estructura, periodicitat d'actualització i interacció amb els lectors). Òbviament, i suposo que per mantenir la incertesa, no es faran públics els guanyadors fins el mateix acte d'entrega de premis, és a dir, demà primer dia d'octubre.

Si entreu a la pàgina web veureu qui integra el jurat i deixant de banda el Sr. Ernest Benach (president del Parlament de Catalunya), la resta de persones em són desconegudes. És clar que tampoc han de ser mediàtiques i populars perquè siguin molt bones dins els seus respectius àmbits professionals. Si me de refiar d'aquests cinc criteris, ara mateix no sabria què dir-vos en relació a aquest bloc, en què coixeja i què està millor. Potser els dos darrers són criteris més objectius que els altres tres, i crec mantenir una relativa bona periodicitat en la publicació dels escrits i per contra, la interacció amb els lectors és més fluixa (si ens hem de guiar només pels comentaris que hi fan). Pel que fa als criteris del disseny, estructura i continguts se'm fa més difícil pensar què es valorarà i en quin grau: l'estil del llenguatge escrit, la distribució de les diferents parts del bloc en el seu conjunt, l'estètica, la incorporació de fotos, imatges, vídeos, enllaços, etc. Per tant, si em demaneu un pronòstic us diré que, per a mi, és ben incert.

Sobre això mateix, he de reconèixer que havia pensat en la possibilitat que els meus assessors en noves tecnologies fessin una visita per separat a cadascun dels membres del jurat, més que res per si tenien algun dubte sobre quin bloc havia de ser, merescudament, el guanyador. I val a dir que no m'han fallat mai, si tenim en compte que són un grup de 8 persones, fan 2x2 m. (d'alçada i amplada) i tenen procedències ben diverses: sicilians, napolitans, albano-kosovars i xinesos (deu ser efecte de la globalització). Alguns mal pensats han dit que tenen vincles amb grups de delinqüència organitzada (per allò de la màfia, camorra, tríades xineses, etc.) però res més lluny de la realitat. Són bona gent i els qui fa aquestes acusacions uns envejosos. Al final, però, ho he descartat perquè el jurat ha de merèixer tota la nostra confiança. A més, amb això de la vaga els he tingut molt ocupats fent de piquets "informatius" i, sobretot, "convencitius".

Bromes a part, ja us avenço que tinc prevista la meva assistència a l'acte perquè em fa gràcia i tot i reconèixer que hi ha blocs molt bons, encara mantinc un bri d'esperança que al final, Marathon man sigui el guanyador de la categoria d'esports. A més, tinc entès que el sopar fred que es fa després és per xuclar-se els dits. D'aquí poc més de 24 hores sabrem el desenllaç final, s'acosta el dia "D", de decisiu. Us imagineu que quedés immortalitzat en una foto com aquesta (són els guanyadors de l'edició de l'any passat). No estaria gens malament i seria una bona dosi d'autoestima; això sí, prometo que l'èxit no se'm pujarà al cap i que continuaré sent amics dels meus amics!! Finalment, si us interessa el tema segurament a través del Facebook i Twitter dels Premis es podrà seguir fil per randa el transcurs de la cerimònia.

Octubre: tardor per triar i remenar

Hem entrat fa molt poc a la tardor i si per un cantó les orenetes emigren per l'altre el calendari de curses populars comença a fer més goig, doncs la tria per unes o altres esdevé més difícil. De totes formes, hem de tenir clars uns quants criteris lògics i racionals que haurien de facilitar la feina com per exemple, i en el meu cas, no fer més de 2-3 curses al mes, a ser possible no totes seguides, que no siguin gaire exigents quant a distància i desnivell i ja posats a demanar, que tampoc suposin haver d'agafar el cotxe per fer un viatge gaire llarg. Si us penseu que amb aquests condicionants ho tindré complicat per fer una bona tria, esteu més que equivocats ja que com veureu tot seguit aquest octubre ens ofereix un ventall prou ampli com per arribar a dubtar de si fem una o altra cursa. A més, el fet que el mes tingui cinc caps de setmana també hi ajuda.

En concret, les curses a les quals els hi he posat l'ull són aquestes tres:

• La 1ª Cursa 2.0 a les Pinedes de Castellnou de Bages (10,8 km.). Es fa el diumenge 10 d'octubre i molt a prop de casa (de fet, coneixem en part la zona d'haver-la fet en BTT). Tot i que està qualificada com de "muntanya", si ens hem de refiar del perfil no semblaria tampoc gaire exigent (no més que altres de rurals que haguem pogut fer). Entre això, que tampoc és molt llarga i la seva proximitat, em podria mentalitzar per superar la meva "por" a aquest tipus de curses amb un cert desnivell. Tot i així, la mantinc en stand-by per si de cas.
• La 23ª Mitja Marató de Mollerussa. Es fa el diumenge 17 d'octubre i de fet, ja ens hem inscrit. El seu recorregut és gairebé planer i en tenim molt bones referències pel que fa a la seva organització. Si no hi ha cap daltabaix de darrera hora, allà hi serem i l'únic que podria passar és que el cos ens digués abans que ho deixem estar. Fins aleshores, doncs, farem bondat. A més, un cop allà si veiem que patirem més del necessari sempre podrem optar per fer la cursa 1/6 marató, és a dir, la cursa paral.lela de 7 km.
• La V Cursa del Pont de Vilomara Memorial Alcalde Evaristo (10 km.). Es fa el darrer diumenge de mes i és d'aquelles que tot i ser encara força jove, ha guanyat molt de prestigi entre el "mundillo". Vés a saber per quin motiu però no m'ha atret mai però això no exclou que, tard o d'hora, hi tregui el cap i m'hi animi. I potser ja ha arribat el moment. I a més, des de casa m'hi podria acostar com si d'un entrenament previ es tractés. No puc demanar gaire més.

Ara bé, fins aquí les meves opcions preferents ... però què deixaria de fer? Doncs com el cos ens demana descansar i tampoc tenim el do de la ubiqüitat com per estar en dos llocs alhora, dir-vos que enguany no repetiré de cursa de la Penya Blaugrana de Santpedor (dissabte, 2 d'octubre) ja que de moment, amb un cop en tinc prou i l'any passat hi vaig trobar algun detall que no em va acabar de convèncer (potser massa bona fama pel que després t'hi trobes però és clar, només és una opinió personal). A més, venint de la cursa dels volcans d'Olot prefereixo descansar. Per al diumenge 10 hi hauria l'opció de repetir la Cursa del Torró d'Agramunt i pot ser una bona alternativa si al final no em decideixo per la de les Pinedes de Castellnou. Si la cursa no em surt rodona sempre em quedaria el consol d'ofegar la pena amb un tast de torró i xocolata. I per últim, per al diumenge 24 d'octubre tindríem la cursa urbana de Manresa que ja conec per haver-la fet dos cops; enguany, però, és més que probable que no hi participi si abans he fet la mitja de Mollerussa i després corro al Pont de Vilomara. De totes formes, com passa per davant de casa m'hi deixaré caure per fer-hi unes quantes fotos. Diguem que seria com veure el toros des de l'altre costat de la barrera.

Per acabar, qui sap si us vindria de gust llegir les meves cròniques d'algunes d'aquestes curses del 2009:

• La cursa de Santpedor.
• La cursa d'Agramunt.
• La cursa de Manresa.
  

Olot: volcà a punt d'extingir-se!

A la prèvia de la cursa dels volcans d'Olot, i fent una similitud amb els tipus de volcans que poden diferenciar-se en funció de la seva explosivitat, em demanava com em comportaria i com se'm podria considerar. Tot i que la pregunta era bastant òbvia perquè la resposta també ho era, ahir vaig comprovar que no anava gens equivocat. El temps final ho diu tot, 1:23h o el que és el mateix, quasi 9 minuts més que l'any passat a aquestes mateixes alçades de temporada, per una posició final del 184 de 265 corredors arribats (n'hi havia 300 d'inscrits). Per tant, la resposta és que he tornat d'Olot sent un volcà que està en fase terminal, a punt d'extingir-se i potser deixaré de ser-ho (modest i d'aquells que fan molt poca por) per convertir-me en una simple fumerola! Però anem a pams per posar-nos una mica en context.

Primer de tot, la veritable intenció que hi havia al darrera de la cursa era organitzar una sortida en família i fer un pícnic en un dels nombrosos racons que ofereixen els voltants d'Olot, aprofitant també que el dia ho permetia. És a dir, que si llegiu entre línies podreu deduir que la cursa no em va anar d'allò més bé però que tampoc m'importa gaire. Ha arribat un moment que m'he de plantejar córrer per córrer i deixar enrere qualsevol altra pretensió (ergo, batre un temps concret). Aquesta és una qüestió que per mi ha perdut valor, en gran part motivat perquè ja sé fins on puc arribar tenint en compte un seguit de factors personals: manca de motivació per afrontar reptes més exigents, manca de temps per entrenar més i millor, la lesió que encara arrossego i de la qual no acabo de fer net del tot, una major preferència per curses "genuïnament" populars, més "casolanes" i familiars on el crono sigui quelcom secundari (fins i tot per a la mateixa organització) i perquè no dir-ho en poques paraules, que la meva època de la "marquitis" (curta i discreta) ha estat substituïda en part per una altra de "mandritis".

Segon, ahir repassant les curses fetes i repetides vam adonar-nos que Olot ha estat la ciutat on n'hem fet més en un any, dues dels volcans i la passada mitja marató. I motius n'hi hauria més que suficients per tornar-hi. Segueixo pensant que la cursa d'ahir respon a aquest perfil de "popularitat" que m'atreu més, que està ben muntada, que no busca -de moment- atreure més gent que la que pot absorbir sense que se li escapi de les mans, sense regals (però sí sorteigs varis), que complementa amb una caminada, etc. A més, malgrat que quan s'està corrent no es té el cap per altres històries, el fer-ho entre volcans i en un indret que paga la pena visitar ja només pel seu entorn paisatgístic, crec que és un valor afegit més. De totes formes, adoneu-vos que al principi del paràgraf he emprat aquesta forma verbal de hauria, i és perquè molt haurien de canviar les coses perquè tornés a fer la cursa dels volcans. Potser d'aquí un temps m'hauré d'empassar les meves pròpies paraules i m'acusareu de bocamoll però crec que ha arribat el moment d'apostar per altres curses igual de populars però més planeres, menys exigents i on m'hi senti més còmode. Algú podria pensar que m'estic deixant portar per la mala cursa d'ahir però crec que amb el cap més fred com tinc ara, en el moment d'escriure aquesta entrada, és el millor. No és que aquesta cursa sigui "terriblement" exigent per a un corredor que estigui una mica entrenat en desnivells mitjans i pujades i baixades contínues, sinó que només pretenc dir que això ja no és per mi -amb o sense lesió-, que hi ha curses en què cal donar una dosi extra d'esforç que jo ja no estic disposat a fer. Altrament dit, que una cursa és per córrer i si has d'acabar caminant, o li canviem el nom o canviem d'activitat. Compte, no voldria ser mal interpretat: la cursa paga molt la pena i la recomano de totes totes però havent-la fet dos cops seguits no em demaneu que em "sacrifici" un tercer. Que ja tinc una edat ...

Tercer, i pel que fa a la meva participació concreta, ja no les tenia totes abans de començar i els pitjors auguris van estar a punt de fer-se realitat. Òbviament aquest tipus de curses no són les millors per després d'una lesió al bessó però ja em creia força recuperat, i entre això i la idea de passar una bona jornada a la capital olotina, em sentia prou animat com per fer un bon paper. Ara bé, va ser enfilar les rampes del primer volcà -el Bisaroques- i sentir-me molèsties al bessó que enlloc de remetre, anaven a més. Així que decideixo de prendre-m'ho amb més calma i canviar el plantejament de cursa, és a dir, fer un volcà i depenent de com em trobés anar pel segon o abandonar. Curt i ras. No val la pena prendre riscos seriosos de mals majors. De totes formes, com veig que les molèsties s'han estabilitzat faig el cor fort (perdoneu però això són com molt èpic) i continuo, com al joc de l'oca, de volcà en volcà i tiro perquè em toca. Això sí, a les rampes dels altres no tinc més remei que caminar en un moment o altre per no agreujar la situació, tot i que no era l'únic perquè molta més gent va optar per aquesta mesura si tenim en compte que alguns pendents eren accentuats i coincidien amb corriols on avançar gent volia dir jugar-se-la de caure o fer caure. Demaneu-li al company Frans, que per culpa d'un aquests "gilis" que s'entossudeixen a córrer quan no es pot va arribar ben marcat (a la fotografia adjunta se'l veu assenyalant el seu braç i cama afectats i a mi fent el mateix amb el bessó dels pebrots).

I mentre ell anava fent a un ritme prou bo (un temps final 1:14h) jo anava comptant els volcans que em quedaven per arribar al final. Mal senyal per continuar una cursa. Encara sort que recordava el recorregut de l'any passat i com no havia canviat, sabia més o menys què em podia trobar en el moment d'acometre'ls. Això no treu que com deia al principi, el meu temps final sigui més que discret tot i reconèixer que pensava que hauria arribat encara més enrere. Per fer-vos una idea, estava pujant el darrer volcà -el Montolivet- que ja havia superat el temps de l'any passat. El tram final -de baixada- m'hauria permès gaudir una mica del que és córrer "de veritat" després d'haver caminant a les pujades, però ni així. Em deixo portar amb tranquil.litat i els darrers metres creuo la meta com si res. Però què hi farem, d'on no n'hi no en raja. No he sigut mai bo en curses planeres, no em demaneu ara que ho sigui en curses que no ho són tant.

I per acabar-ho d'adobar, desafortunat en la cursa, desafortunat també en el joc. I és que teníem l'esperança de repetir la sort de l'edició passada quan, a més de fer una cursa més satisfactòria, ens va tocar un lot de productes típics de la terra. Però res de res, el nostre número de dorsal no va ser un dels agraciats, tot i acostar-s'hi. Però és que a més a més no us ho perdeu, tampoc vam fer el pícnic planejat doncs per un imprevist infantil vam haver de traslladar-lo a casa. És a dir, un viatge d'anada i tornada sense premi, amb la cama tocada i amb la sensació d'haver fet figa. Repeteixo, de volcà res de res i sí més aviat una fumerola o potser com a molt, un llumí que tant aviat s'encén com s'apaga. Qui sap si l'any vinent faré la caminada i deixaré la cursa per als més valents.

Per acabar l'entrada -que s'està fent molt llarga- us reprodueixo el recorregut del circuit amb l'ordre indicat dels volcans: Bisaroques (1), Garrinada (2), Montsacopa (3) i Montolivet (4) (cliqueu-hi a sobre per ampliar-la). També dos enllaços d'entrades anteriors sobre les curses a Olot, per si us interessa fer-hi una ullada:

• Crònica de la cursa dels volcans del 2009.
• Crònica de la mitja marató d'Olot del 2010.

Cursa del Torró: detall amb vista

Ahir em trobo a la bústia de casa una grata sorpresa en forma de sobre de correus amb un mata-segells d'Agramunt. Encuriosit l'obro, doncs no faré el lleig, i m'apareix el diploma firmat pel regidor d'esports de l'Ajuntament d'Agramunt per la meva participació a vintena edició de la cursa atlètica del Torró. Ve amb data de l'11 d'octubre del 2009 i el que em crida més l'atenció és el retard amb què ha arribat al seu destí. Vagi per endavant el meu més sincer agraïment per aquest detall que, tot i ser no res, és d'aquells que fan que després la gent tingui més simpaties per unes curses o altres (p. ex. també seria el cas del Cros de l'Ametlla de Merola quan per Nadal envia la foto a cada corredor). Recordeu que amb motiu de la Fira del Torró i la Xocolata a la Pedra que se celebra en aquesta vila de l'Urgell des de fa 22 anys, i coincidint amb la meva dèria per les curses populars, l'any passat ens hi vam deixar caure i que la meva participació va estar dins la normalitat, és a dir, discreta (classificat en el lloc 80 de 187 corredors). O què esperàveu?

El primer que vaig pensar en rebre aquest certificat va ser que el servei de correus es devia haver "despistat" i el sobre traspaperat dins un munt de cartes per lliurar. Però després de mirar la data del mata-segells (23 de setembre d'enguany) recupero la meva confiança en la bona feina dels i les carteres. La segona possibilitat que se'm va passar pel cap és que qui va badar devia ser el mateix regidor agramuntí a l'hora de firmar-los tots una mica abans. Ara bé, jo diria que la cosa tampoc va per aquí ja que el sobre incloïa també un díptic amb informació de la propera Cursa del Torró (diumenge 10 d'octubre) i això em fa creure més aviat, en una estratègia de màrqueting o, si no li voleu buscar aquesta derivada tan comercial, un recordatori per atreure més gent. I val a dir que encara que no sigui gens expert en aquestes qüestions, crec que no és una mala pensada. Per tant, des de la més absoluta modèstia d'aquest bloc faig una crida perquè la gent que tingui ganes de passar una bona jornada tastant torró, xocolata i altres viandes s'acosti a aquesta Fira i si a més a més, alguns tenen un cert esperit esportiu, doncs que participin també a la cursa. Total, ambdues activitats -córrer i menjar- no són incompatibles i es poden fer una després de l'altra.

Ara bé, anuncio d'entrada que la meva possible participació és més que dubtosa. No és que no m'atregui repetir-la però aquell mateix diumenge potser les meves cames estaran corrent per Castellnou (molt més proper a casa) en una nova cursa al Bages que està a punt de veure la llum. Ja ho anirem veient sobre la marxa. Per últim, si us ve de gust podeu llegir les dues entrades corresponents a la meva cursa de l'any passat:

• La "prèvia" a la cursa.
• La crònica de la mateixa (la "torroexperiència").

DIBA: Challenge de mitges maratons

Fullejant ahir el diari Sport (és a dir, el Butlletí Oficial del Barça) trobo un anunci a tota plana de la 5ª Challenge de Mitges Maratons organitzada per la Diputació de Barcelona que, de fet, va iniciar-se el primer cap de setmana d'aquest mes amb la de Sabadell. Es tracta d'un seguit de curses (13) que tenen aquesta distància homologada per la Federació Catalana d'Atletisme i que es fan per la província de Barcelona al llarg de 7 mesos. En concret, i per ordre cronològic, inclou a més de la de Sabadell (setembre), les mitges de: Sant Cugat del Vallès i Roda de Ter (octubre), Vilafranca del Penedès (Novembre), Mataró i Vilanova i la Geltrú (desembre), Sitges i Terrassa (gener), Granollers, Barcelona i Gavà (febrer) i Berga i Montornès del Vallès (març). Encuriosit per aquest competició -tot i que ja en tenia referències- busco una mica més d'informació pel Web i n'extrec algunes dades interessants:

• La Challenge no sempre ha inclòs 13 curses sinó que el seu nombre ha variat de les 8 a la primera edició a les 14 del 2008 i 2009.
• El nombre de participants ha augmentat de 16.744 (2006) a 25.990 (2009), tot i que la mitja de corredors per cursa ha baixat de 2.093 a 1.856.
• Hi ha curses amb molta participació -sobretot Granollers i Barcelona- i d'altres on pots córrer gairebé en família -Roda de Ter, Igualada i Berga.
• La majoria de les mitges són veteranes perquè fa temps que s'organitzen i només la de Sabadell podríem dir que és força jove (enguany ha fet la 5ª edició). Al cantó oposat trobem la de Vilafranca del Penedès (L'Espirall) que farà la seva 31ª edició, Sitges (28) i Sant Cugat i Roda de Ter (amb 27 cadascuna).
• I per últim, 10 de les 11 comarques incloses a la demarcació de Barcelona estan (o ho han estat) representades en la Challenge llevat d'una. Tenim el Vallès Occidental (3 curses), Vallès Oriental (2), Garraf (2), Osona, Maresme, Alt Penedès, Barcelonès, Baix Llobregat, Berguedà i Anoia (1 totes elles). L'excepció és ... el Bages, mal que em pesi dir-ho! Per tant, aquí hi podria haver un argument més per reivindicar la celebració d'una mitja marató bagenca (a Manresa com a capital o on fos).

Que cadascú en tregui les conclusions que vulgui. Per acabar us deixo la taula amb les dades que he trobat de la Challenge i un parell d'escrits meus relacionats: el primer es del passat mes de maig i tractava de la possible incidència de la crisi en algunes mitges maratons de Catalunya, mentre que el segon es remunta al maig del 2009 en què ja feia una reflexió sobre la manca d'una mitja marató a la ciutat de Manresa:

• Crisi i efectes en mitges maratons de Catalunya.
• Mitja marató de Manresa: per a quan?
  
  

Olot: quin tipus de volcà seré?

Em faig aquesta pregunta malgrat que deu ser bastant retòrica perquè ja m'imagino la resposta. Aviam, m'explico. Hem decidit que aquest diumenge participarem a la 2ª Cursa dels Volcans d'Olot, després de ser-hi presents a la seva primera edició de l'any passat i de tant bé que ens ho vam passar. Si el dia acompanya pot ser una molt bona ocasió perquè després de la cursa visitem alguna raconada d'aquelles contrades, fem un pícnic, etc. Un exemple més del que darrerament vinc dient sobre que les curses han passat a ser ara un bon pretext per organitzar una sortida, i no a l'inrevés. Però anem al tema. La segona cursa del meu procés de recuperació de la lesió em portarà a Olot i ja avenço d'entrada que ateses les característiques d'aquesta cursa "volcànica", no espereu de mi que faci un bon paper i ni molt menys que millori el de l'any passat (dit així semblaria que vaig tenir una actuació d'allò més lluïda). I dic això potser no tant per la distància a recórrer (uns 13,5 km.) i sí molt més pel seu perfil ja que això de pujar i baixar 4 volcans seguits no sé si ha de ser gaire bo per al cos en general. Però és clar, el fet d'anar forcant el peu de mica en mica hauria de contribuir a la seva millor recuperació (això ho diu qualsevol fisioterapeuta), sempre i quan no ens creguem que ja ho tenim tot fet i ens acabem trencant in saecula saeculorum.

Per tant, repetirem Olot per segon cop (qui sap si aquesta cursa acabarà sent una de fixa en el nostre calendari particular). D'altra banda, ja vam comprovar l'any passat que respon també a una cursa popular, que combina també amb una caminada, sense gaires pretensions, barata (tot i que la inscripció s'ha pujat de 6 a 8 euros) i, sobretot, que permet gaudir d'un entorn paisatgístic agradable i de gran bellesa. Com si diguéssim, que un no té l'oportunitat cada dia de córrer entre volcans, encara que siguin una mica "modestos" si els comparem amb d'altres que trobem escampats per tot el planeta. Per entendre'ns, que no compto que cap dels 40 cons volcànics que trobem al Parc Natural (llistat) comenci ara a renéixer de les seves cendres (mai millor dit!), seguint l'estel.la d'aquell volcà islandès de nom impronunciable que amb la seva erupció va portar de corcoll la navegació aèria europea cap el mes d'abril d'enguany.

I ja que en parlem, i responent al tipus de volcà amb què em podré comparar durant la cursa, podem escollir entre els següents tipus depenent del grau d'explosivitat: estrombolià, vulcanià, plinià i hawaià. Doncs bé, com espero que la meva actuació a la cursa sigui, més aviat, tranquil.la, diríem que em comportaré com un volcà hawaià i que es caracteritza per erupcions poc violentes perquè -i m'estalvio detalls i tecnicismes- els gasos i altres materials poden sortir fàcilment. És a dir, tranquil i sense explosions gaire potents, com el de la foto (el Kilauea de Hawai). Si em trobés millor i amb moltes ganes de fer una gran cursa, aleshores hauríem de triar algun dels altres tres ja que les seves erupcions solen ser molt més violentes i explosives. Però no serà el cas. Per gentilesa del Google, us poso aquest enllaç amb una presentació sobre vulcanisme i tipus de volcans; una mica de cultura general no ve malament tampoc.

Total, que fins que no corri no podré confirmar del tot aquesta impressió. I a veure si durant la cursa encara passaré de ser un volcà mig actiu a un estat dorment o fins i tot extingit! Per acabar, us recordo que podeu llegir aquestes dues entrades de la passada cursa dels volcans:

• La prèvia.
• La crònica de la cursa.
  

Marathon man returns!!

Igual que en Batman o el Fènix, Marathon man no podia ser menys i ahir va tornar de nou al món de les curses, després que la darrera fos a Bagà l'últim dia de juliol. Per tant, un mes i mig sense fer gairebé res i ... és clar, això s'acaba notant. I si a més afegint el tema de la lesió que encara arrossego, doncs ja us podeu imaginar que el paper va ser, com era d'esperar, discret (per no dir "mediocre", que té una connotació més negativa). Dit i fet, després de descartar fer dues curses en menys de 24 hores (també la dels Esbufecs de Mollerussa) ahir al matí ens presentem a la vila osonenca de Calldetenes per participar a la II Cursa dels molins fariners. Per anar obrint boca, direm abans de res que segueix un tram de la Ruta dels Molins Fariners que va ser inaugurada el 1994 i que va servir per recuperar un camí que voreja el torrent de Sant Martí i dels diferents elements hidràulics que abastien abans els sis molins que hi ha al llarg del seu curs. Es tracta d'un camí amb poc desnivell, amb ponts i passos que permeten observar al llarg de gairebé 3 km. tot un seguit de canals i recs, basses, rescloses, fonts i molins. De fet, la cursa passa per algun corriol força ombrívol, d'aquells que quan t'hi trobes penses que és una llàstima no poder parar-s'hi per gaudir-ne amb més calma. Però és clar, si anem a córrer hem d'estar per la feina i deixar aquestes "foteses" per a una altra ocasió. En aquest enllaç podeu fer una ullada al seu recorregut.

La cursa no va decebre pel que fa al seu tarannà popular ja que finalment vam ser gairebé un centenar de corredors els que vam prendre la sortida. El límit màxim de l'organització estava fixat en 250 però és clar, va coincidir amb dos actes de prou volada que de ben segur, hauran restat assistència: d'una banda la travessa Matagalls-Montserrat i de l'altra la Cursa de la Mercè de Barcelona. És a dir, que no vam ser gaires però sí ben avinguts. Si la gent és tan .... (afegiu-hi l'adjectiu que vulgueu) d'anar a aquest altre tipus de curses molt massificades doncs millor per a la resta que ens atreuen més aquelles altres opcions minoritàries. I si a més la inscripció és tan barata com 3€, el dia acompanya i coincideix amb dia de mercat a Calldetenes, ja tenim a la cassola tots els ingredients per passar una jornada dominical rodona.

Quant a la meva actuació personal, ja deia abans que ha estat més aviat discreta, amb un temps final de 43':50" per a un recorregut que "oficialment" era de 9,5 km. (aprox.) però que potser era una mica menys. No ens trencarem la closca per aquesta qüestió doncs la meva intenció era provar-me i veure com em trobaria després de la lesió al bessó i tendó i de tot aquest temps d'haver estat "hivernant". I val a dir que n'he sortit prou satisfet i ben parat. Als primers kms. de la cursa m'he anat sentint bé i fins i tot els parcials que anava fent eren prou bons (al voltant dels 4':15"). Després, entre els kms. 3-4,5 km. he hagut d'afluixar el ritme en coincidir el tram de més pujada (tampoc és que fos cap bestiesa) amb lleugeres molèsties a la cama; és com si aquesta m'estigués recordant que li falta encara una mica més per estar fina del tot. Així doncs, decideixo de prendre-m'ho amb calma i a la segona part del recorregut els parcials pugen. Tot i així, puc mantenir més o menys la meva posició perquè molt poca gent m'avença. Al final creuo la meta content i sense mirar ni tan sols el rellotge doncs ja fa un temps que el crono ha deixat de ser per mi una prioritat. Si abans, amb el pretext de fer una sortida fèiem una cursa, ara la truita s'ha capgirat: la cursa ha esdevingut sovint el que ens motiva per acabar organitzant una sortida. De totes formes, això no treu que sigui un pèl egòlatra i miri després la classificació; si hi feu una ullada veureu que he acabat en la posició 47 de quasi cent corredors. Òbviament no és cap meravella però qui fa el que pot no està obligat a fer-hi més. Per cert, dos detalls: primer, fixeu-vos-hi que la majoria de corredors són de la mateixa comarca (Calldetenes, Vic, Manlleu, Tona, Seva, Folgueroles, etc.) i hem estat molt pocs els "estrangers". I segon, no trobareu per enlloc al company Frans doncs sembla ser que ha estat "obviat". De totes formes ja us dic que ha fet un millor paper que jo, arribant a la posició núm. 32. Com ve sent habitual en ell, ha aplicat la tàctica que podríem anomenar "pupes", és a dir, queixar-se durant la setmana de que no té cap part del cos que no li faci mal però després a la cursa, un cop es dóna la sortida, ja el perds de vista ben aviat. Potser que segueixi jo també aquesta tàctica.

I parlant de companys de "patiments": si us demaneu on eren els altres dos dir-vos que aquest cop el "Team" s'ha repartit i ha estat representat també a la prestigiosa travessa Matagalls-Montserrat. El Xavi no la va acabar, tot i que ja estava programat que fos així perquè arrossega també lesions vàries (ja veieu que 3/4 parts del "Team" coixeja d'un cantó o de l'altre), mentre que l'altra 1/4 restant (en Jordi) continua fent com si res. En poc més de 17 hores es va cruspir els seus 83 km.

Postdata: poc abans de fer la cursa m'adono que l'entitat organitzadora -Fam de Pedal- també té un bloc anomenat "Fita10km". I si repasseu el llistat de finalistes de la categoria d'esports dels Premis Blocs Catalunya comprovareu que es el que ha quedat en 3ª posició. Vaja, vaja, això seria com donar aigua a l'enemic?